La Parada

rtivament, al bell cor de la nit. L'alta nit! Vaig examinar-la amb l'interès temorenc de qui lluca els secrets d'una cambra vedada. No em semblava la mateixa nit, que solia veure a les vet

es del vapor, sobreeixia pels cimals en forma d'una boireta lluminosa com la que produeix el fòsfor en l'obscuritat. Que n'era de suggestiu aquell e

nt de sepulcre, les portes tancades, les finestres sense llum. Un cap i l'altre es perdien en ombres; i les poques cases, que s'obiraven, arrenglerades en dues fileres, ullprenent-se de fit a fit amb el miralleig de llur vidrim, agafaven l'aspecte de cares fantàstiques, esblanque?des, d'ulls oberts i morts, com sorpreses per un

s meus passos quelcom de profanador. Vaig enfilar el carrer pel mig, pel punt més clar, i anava llambregant amb recel la fosca insondable dels carrerons i sotavoltes. La remor dels meus peus despertava de vegades alarmants

seva gorra peluda i tot engavanyat amb el seu garringot de coll alt i valones braceres; unes valones que semblaven les ales de pèl moixí d'un aucellàs de niu. Sí, era ell. Duia a la m

. -On tens el

beta a l'entrada, tancà la porta i vingué a ajuntar-se amb mi,

et nit aquí, a l'entrada, sobre un piloc de brisa seca. El llum se m'apagava per manca d'oli... L'havia d'anar decantant perque cremés... Me moria de por... Creia veure l'ànima de l'

sa! Jo n'estava ben agradat; i, amb tot i això, no em vaig pas decidir a imitar-la, i

hi fórem arribats, ja atalaiàrem en Xaneta, que pujava per l'Escala Nova, carregat amb la balue

idament els nostres entriquells. -Esta bé: s'olla des vesc, sa gabiassa, és ram; esta bé -mormolà; i, després d'escampar una

al carrer de casa! Ara veia les coses d'una altra manera. Vet aquí un poble de dorments. Vet aquí que la nit és com un mantell estelat, que Nostre Senyor, bon pare de families, estén sobre la gent cansada del treball del dia. Passaven unes idees així pel meu cervell. Exp

ci amb una veu ardida, que s'esbandia pels murs de l'església, assorallant-los vagarosament. Ma, noi, quina remorassa! I, no res, el cor restava tremolós un moment, però tot seguit es temprava i enfortia.

, treia de tant en tant la boca de dintre el coll del

s tres pegàrem bot, esglaiats. -Ai, Maria Santíssima! - Però de seguit reparàrem que la causa

antes per aquest temps! No... jo no m'hai espantat, jo; sinó que sa prudència... Qui anava a

ta. Unicament en Lluís va manifestar que ell sí, que de primer moment havia tingut u

or enlluernadora del seu fanal. En Lluís i jo no sabíem com amagar-nos; ens tapàvem la cara amb els abrigalls i donavem voltes per posar-nos l'un darrera l'altre, cosa que era impossible que aconseguíssim tots dos alhora. Temíem que

o el conec aqueix. Es un homo, que es diu Tià, veí de casa, més bo

Hola, Tianet -va dir en to familiar. -Que no em coneixeu? Sóc es noi de s'espandanye

parar

rbret a ne

S

jus a òlibes o mussols!... Qui t'h

inegem per por que e

nal, l'ombra ens queia sobre els ulls com un drap negre i espès; no vèiem pas a on posàvem els peus; però dins l'obscuritat cercàvem precisament la salvació. Amunt i fora! Corríem contents, satisfets, enriolats, encepegant amb les pedres, entrebancant-nos uns amb altres... Ens havíem escapat d'una de bona. El se

a ens saludà des dels murs de l

suturna! Xucla s'oli de ses llànties i sent venir sa mort. Tres dies abans de morir es meu oncle... xut, xut, xut.

s d'alzina, que era molt feixuc, i li vaig donar els meus farcells, que eren lleugerets. Em feia una llàstima, pobre xicot! Com pantejava! Amb tot i haver-lo alleuj

bligava a

ai més. No sé per què s'hi ha d'embolicar en coses d'homo un neulím de criatura, que encara necessita que sa mainadera el du

er l'un i

Lluís pel bra

s-hi plegats; av

na pujada molt violenta, restà llassat i e

a el cap, deixava les seves gàbies en terra amb un moviment de mala humor i tornava a pendre-les com si anés a posar-se en marxa; estav

aquí? Ai vatua! Ja en tinc es

que t'has cregut que ens governes tu?

us passu sa rampeta. Uix! serà sa darrera vegada que m'embolicaré amb senyoret

sformà en una bella rodesa de cap. En un revolt del camí, encortinant el cel amb llurs negres cap?ades, hi havia una clapa espessa de suros i alzinots. En Xaneta va pujar resoltament fins a

va cridar. -Que

n Lluís, que, mogut del seu natu

adormit? -to

no obtenint contesta, dav

us plau. Es gras això. Responeu com un botavant! Vaja, no estic per comèdies. Responeu o no em mireu mai

a gens transició; i, arribat a on érem nosaltres, es palplantà davant

s veiéssiu amb aquestes fesomies tan dolorides! ...he, he.

ament, aclucà els ul

sa boca. Tot es verí restu dins aquesta escopinyada, qu

l nas; i aleshores en Xaneta, tot falaguer, amb un somrís, que

tens malícia

torxats per damunt de les espatlles, mal que quasi no ens ho permetessín els nost

n desitjàvem plantar l'arbret, quan en Xaneta proferí un crit sord, i deslligant-se d

ny! Vaig restar de pedra. No crec que, si m'haguessin dit que s'

ascut en divendres, en es dia més curt de s'any. Me devien batejar amb sa mà esquerra. Mireu que sóc es pot de sa pega, jo

-me va preguntar en

vostres estaries. Se'ns ha ben follat sa vaca prenys. Té, goita, si tens u

; l'un se veia de perfil, amb el bot de la cella i del nas ben marcats al cel, sobre l'estelada polsinosa del camí de Sant Jaume, i l'altre,

us?... s

ll, avan?ant alguns

tant-lo nerviosament per un

e Déu. Qui primer arriba, primer mol: és de ton jus. Però no vui que s'engreixun rient a ses nostres costes. Hi ha es noi

uró no hi hagués nin

en Xaneta. -Has vistos mai caps d'hom

i arbrissa. N'afino els branquinyols i els ramells de full

vista esparverada la trajectòria de la pedra; i quan la pedra topà en terra i de rebot anà a ferir un de aquells boldrons sospitosos, el xicot s'aculà d'esglai fins al sòl. Però al mateix instant, com

tiu i rancuniós , a les dues mates, que l'havien enganyat i, eixancarrant-se al b

Ni es rei, ni s'empera

en pode