La Parada

all herbós, mig esbornegat; i allí, amb el ram d'alzina entravessat sobre les nostres cuixes, vàrem anar-lo preparant, esbrossant-lo de

det i d'una negror ufanosa que, a ràfegues, s'esbandia de finíssims girasols argentins; els canonets de canya hi prenien l'aspecte de beines de fullam tendre, grogu

anyadora, pobres ocellets! Com

anquil·lament amb el caparró sota l'ala. I mentrestant, en mig de la nit, en un paratge que, tal vegada, ni tan sols coneixien, el destí inexorable

buf. Oh, el goig de la parada! No, nosaltres no volíem pas causar cap dany als ocellets. Jo me'ls estimaria coralment. Els mantindria la gàbia ben neta, els posaria al sol... Cada dia un brotet d'e

era; i no dic res del fred

es sangs no se'ns adormun. Figureu-vos que una co

llit dintre els set volts del seu tapaboques, acompanyà l'

al meu costat, al?à per sobre l'embós la sev

ar la nit, fent d

cames amunt. Quin altre remei ens toca que imitar en Xaneta? Potser convindria que arméss

no trobaríem bross

Xaneta, plantant-se d'un bot en

ant, ne féu sortir el calaixet. No hi havia sinó dues candele

la. -Es una pobrica, que ha perdut sa bossa dets diners. De contra, aquesta altra és de primera classe, sencera de cama i ben plena de potències! Oi, quina pirrosseta de mixtura, ninets? Sembla

enya i foris! -vaig

ò precisament constitu?a la seva excellència com a parany, no hi havia arbre, ni arbrissó; no hi creixien sinó, i encara raquítiques, algunes mates de bosquina: argelagues,

perquè ens semblava secallosa, agafàvem una mata sencera mig tendra, ara, perque tenia el tronc fustós, n'arrabassàvem una altra de tota verda. Acabàrem per no perdonar-ne gaires. I així va créixer bellament la nostra pila, la qual, aix

clamàrem consternats, en examina

i agarberàrem! I, després, les cobrírem de troncalla i de feixina verda i ens preparàrem a calar-hi foc. Segurament tots estavem grocs d'emoció. En Xaneta que no havia volgut fiar l'operació a cap altres mans que les seves, s'agenollà en terra i, amb el cap del mistet apuntat al raspador de la capsa, escampava a l'entorn llambregades ràpides, comprovant si estaven ben preses totes les precaucions.

de la capsa i... no res... en caigué una polsina de

a?a! -vaig rondi

gué la feble flameta, de la qual depenia el nostre confort de la nit; i, després dels esclats i bandereigs de la conflagració, s'aquíetà i prengué una forma afusada. Cap de nosaltres no gosava respirar. Tots la seguíem amb la vista astorats i atents. Ara s'encongeix i blaveja, petita, petita... ; Ara s'eixampla resplendent, com un insecte, que treu del dessota

m foc. Però, no, no... encara no podíem cantar victòria. La flamarada va extingir-se, i no restà sinó una roentor, que, com una munió de llampeigs trencadissos corria en zigui-zaga per l'espinam de les gatoses i s'apagava

g empassar un glop, que em tapà els esperits. Vaig aixecar-me mig esbala?t i vinga esternudar cop i recop, una i cent vegades! No podia calmar-me. I vaig reparar que els meus companys passaven la mateixa tribulació. Els seus cap

aquest fum -va c

nt. I dolorits de ronyons i esborneiats cercàrem l'aire clar i ens ajaguérem de boca t

Maria Santissima, quines pessigolles més enfadoses! Estic mig desconjuntat. Aquest fum de tomanyins rellents és capa? de fer esternudar sants de fusta. I si no ens en fóssim apartats de pressa i corre

dels floroncos -insinuà en

bte ennuegat per un esternut, vaig restar amb un pam de boca ober

n marge embardissat que ens servia de respatller i de paravent. Ens hi posàrem com a cal sogre, amb tota comoditat. Els nostres peus se torraven sobre la cendra calenta, i la flama, aixecant belles xeres, ens acaronova de tant en tant amb llur escalf agradós. En Lluís seia a la meva esquerra i en Xaneta a l'altre costat. No teníem gens de son i conversàvem alegrem

rondalla? -va pr

però si són de les que tots ens sabem de cor, no donen cap gust. En Lluís i jo ens

ll contar una, que em penso que no l'heu

! -vàrem fer en Lluís

igué per sota el nas amb un aire entre picardiós i beatífic, i, amb una verba seguida, seguida, tot llepant-

havia de definir?.. A ses calderes més fondes dets menuts d'en Cundo. Bé... ja l'hi tenim... deixem-la cremar, i anem per Sant Pere. Ronda d'ací, ronda d'allà, predica que predicaràs, gonya es Cel i Nostre Senyor me l'hi fica de porter, encarregant-li totes ses claus. Es bo de s'homo, què xalat!... se repantiga a sa poltrona de cuiro i... hala... hi fa petar una becaina. Bon son. Heu de sebre que a sa porteria des cel hi han tres fin

udes! Vols-te jugar q

es condemnats, quan vegeren es cel obert, si es posarien a badar, mirant en l'aire! I sa mare de Sant Pere, que

que us hi

ret des teu mestre i que t'ha donades ses claus de ca seua, fill bordissenc, i m'ha

t, rumiant, Que faràs, que diràs?.. Ve que atalaia es seu Mestre, que es passejava per una

ses caminades, que hem fetes junts pe

on Jesús. -Ja serà pro

infern i voldria q

ò, veiam... que no passava

hom

escapulari des Ca

que no en feia

per u

un forc de cebes

s cap de treure. Q

trenat de bogues, que era ja mig podrit i sense c

s es cap, que has d'allargar a sa

ira, i l'anava hissant. Emprò ets atros condemnats, que ho veieren, se varen agafar ases cames de s'afortunada, i atros, i atros s'arraparen ases cames d'ets primers. N'hi havia una raimada!... I tots anaven seguint amunt!... amunt!... i ses bogues podrides ho aguantaven tot. Ningú no gosava a respirar. Ja es front de sa mare de San

ir la rialla i jo també. -A

a no em sap pas de bona sentor. Els Sants bé la deuen estimar la seva parentela, i això de dir pen

s, me'n rento ses mans, que no me l'hai pas empatollada jo sa rondalla. Paraula en?à, paraula enllà, us l'hai referida tal com va contarme-

e per guaitar-la. Era una lluna de creixent, amb els cornals quasi en amunt, entre els quals la part ombrosa de l'astre, ben obiradora i d'un diàmetre mé

una veritable ll

mosquitera. No repares sa mosquitera tirada, allò negrenc que tot just s'afigura? Ara s'Infant dorm i la V

ls no es veuen, perque s'ombra se'ls menja -contestà en Xan

estre

Ets noms són aire i ses

plant els estels amb complacència. -Però és una falò

t. Diuen i dic, però qui vols que el remenu es mobiliari d'un pis tan alt, si

Lluís; i, girant-se cap a mi, em preguntà: -Que et se

-Es un món com la ter

o crec. Amb grans muntanyes

es de llarga vista... unes ullerasses de gega

la lluna no s'hi veuen

en a afigur

un mapa de la lluna i era igual que qualsevol de

i, aprofitant una distracció d'en Lluís, qui s'encantava amb la visió del cel plena del

ali! Ma, si en tragina

agres. Però que en trauria de dir-n'hi quatre? Qui era capa? de convèncer-lo que l'estelada no era una menudalla, que, ben arreplegada, li cabria al clot de la gorra? I, tot plegat valia la pena d'armar una batussa? Aixi doncs, d'una consideració