La Parada

ndàrem amb la millor feixina, que restava,

Has tingut una pensada digna d'un gran general

ció. -Ja us ho deia jo que s'astúcia i sa prudència

-se'n. T'has cobert de glòria, Xaneta i mira... no vull que això es perdi. Demà ho contaré als nois d'estudi i tot

ació, però de sobre se li trasmudà la cara i, amb un aire greu i preocupat,

vertida ?no ens hem de d

ses paraules falagueres, en Llambregues bufaria de ràbia com si li gratèssin s'esquena amb una estora; i, recelem-nos, quan ens pogués arreplegar pes seu compte, a sa pell ens escriuria sa solfa de sa seua quimera, i... qui

dir res -saltà en Lluís. -Jo

om s'Evangeli; però

encalmat i les batallades del rellotge del poble difonien per l'atmosfera pura i elàstica una dol?a música, que passava en ones tremoloses, l

a en veu alta: -u

exclamàrem to

eu posada s'olla des vesc? Porteu matolla per tapar ses gàbies. ànsia, no perdem temps. D'aquí a mitja horeta s'auba

cobrint-les amb matolla clarera, que les dissimulés sens enfosquir-les, ja l'ombra de la nit havia perdut la seva intensitat i nitidesa: l'entelav

penosa a causa del fred, que ens embalbia els dits, ens gelava de peus i ens esmolava, causant-nos-hi una co?ssor insofrible, el tros de les orelles, que eixia al descobert per sobre els nostres tapaboques. I no hi havia remei; la tasca apressava i no podíem pas entretenir-nos a saltar per desendormir-nos de peus, ni a ficar-nos les mans a la butxaca, per escalfar-les. Quan ens lleguia una mica ens bufàvem els dits, però no paràvem

quelcom de la cara d'una persona, que hagués vingut en basca i s'anés retornant: cada vegada que hi girava la vista hi reparava un canvi de color, cosa que m'alarmava, estimulant-me a prosseguir l'empallament amb més

lets curts i repetits. -Verdums! -avisà en Xaneta. -C

errat en Xaneta; tot seguit vaig sentir al lluny, cap a llevant, el rut-rut característic, que solen llan?ar quan van volant; i no trigaren gaire a fer-se vistents. Eren tres. Volaven molt amunt, i el sol, que encara no havia eixit a l'horitzó, devia ja banyar en aquella altesa les llurs panxetes àuries.

tornaven al seu lloc, a manera d'una delicada joguina que només fos visible quan la copsessin. Ah! passaven de llarg. Però no... El nostre reclam va brillar amb més insistència, amb més fervor i més pit que mai... I ells s'aturaren co

c, mal apagat, encara fumeja i els espanta? Tots tres ens precipitàrem furiosos sobre els fumalls i els calcigàrem amb ràbia, esclafant-los sota els nostres peus

imada. Les serres de Tossa desapareixien embolcallades per una espessa boira, que esblenava sobre el cel ses grenyes caragoladiises. De sobte un dels seus flocs més altarosos s'ablamà com un encenall i foguejaren al nostre ent

últiples punts de vibració de l'ambient; després, una bombolleta, que va creixent i definint-se, i, més tard, una petita meravella de color i de llum, que es perdia de vista en el temps de dir, anomenant-la: és un verdum, és una cadernera... I quiscun tenia el seu filet de veu característic, un crit rítmic, acompassat al moviment del vol. Se'ls sentia en bonior

ixa abandonada. Estàvem callats, amb els cors oprimits, contemplant amb ulls cobejosos aquella gloriosa mar

estant amb un xarroteig ple d'amabilitat i falagueria les instàncies del nostre reclam. Aletejant, aletejant, donà una volta amb certa sospita entorn d'aquell arbret solitari tan rodó, tan verd, comnat de beines grogues, lluentes de te

s membres. Pobres ocellets! Alguns, amb la palla tra?dora entravessada de llarg a llarg de les desplegades ales, que ja no es podien tancar, restaven penjats a les branques mateixes, que havien pres per reposador; altres queien

ec de seda. No ens llegué d'encantar-nos gaire. Tres pinsans, vinguts no sé de quins indrets s'havien llan?at a larbret ràpids com una dardada. Encara no els havíem agafats, ja un verdum feia l'aleta sobre el ram, es posava dalt d'una palla, fugia amb ella i, en mig

a, agafar-los amb la mà i sentir-los dintre el puny calents, pantejants. Bro

mereixia, al?àvem inquiets la vista cap a l'arbret, i tal volta hi atalaiàvem una ra?mada de lluers empolvorats d'or, birbillejant a la llum del sol amb una vagarosa bullícia d'ales esbalandrades, o tal volta una cadernera encimbellada a la palla més alterosa, a faisó d 'una flor virolada i feixuga sobre un bri tendre, que es va vinclant

ada del cel! -ex

, visca! -exclamava en X

melangiós i fatídic, amb el qual es cridaven els lluers. Es diria que aquells moixons eren uns petits maniàtics, que, avorrits de la vida, h

ediren intervals de repòs més i més llargs, que prou ens eren beneficiosos, perque estàvem verament afadigats. Per

va que tota la naturalesa, convertida a llur servei en gabinet d'agen?ament, els hagués brindat els extractes de les seves pintures més belles; la quinta essència dels blaus més vius del cel i de la mar, dels verds més tendres de les herbes, dels blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels pòllens lilials, dels carmins més lluminosos del crepuscle, de les entonacions més suaus i harmonioses de la virolaina de l'iris... Per a admirar-los en llur màxima pompa era precís veure'ls aleshores, totjust d'eixarpats, impregnats encara d'aspre ferum bosquetana i alenosos d'amplituds d'aire-cel; aleshores que al pit dels paserells conservava encara llustres de mullena aquella taca sagnosa, que fa pensar en un crim igno

cases. Deuen fer com les maduixes, que l'endemà de collides ja no semblen la mateixa fruita. I amb això m'entrava una mica de corcò d'haver empresonat aquelles aus tan gentils i, en veure com maldaven per escapar i com s'enfollien de terror quan m