La Parada

ganyava i l'esperit li anava flacant a manera que s'atansava més i més a Figueres. Així fou que, en arribant-hi, no gosà pas presentar-se a cap hostal co

dintre un carreró fosc una grogor de llum, que s'esbandia d'unes vi

assa d'amples i pomposos costats, que els rumbejava com brindant-los als pessics i maurades dels hostes aficionats a tan delicada galanteria. I el patró? Llamp, quina baluerna d'home! Estava assegut, en mànegues de camisa, al darrera d'un taulell llefiscós, al bell dessota dun penjim-penjam de bufes de greix i pernils. Quin formidable pit el seu! Quines espatllasses! I, quina cara més enorme i ridícula! Oidà, per la propinqüitat i petitesa dels ulls, el nas, la boca i l'os de la barba, s'hi endevinava un rostre xicarró, però que s'era inflat tot al voltant per un creixement de les mo

r-hi! -Va posar-se les mans al cap i se n'anava;

g el desentès i callo com un mort ?qui, que no sigui boig com jo, m'ha de poder sospitar la guineia? No hi ha més, o sopo aquí o

res cabells, se reféu el lla? del cuot, tornà a coforrar-se amb mirament i, tot procurant a

nà, d'un rètol, que de

MóN. PEIX FRESC DI

peix; el cas era sop

sesperada. Entrà; amb el seny mig esbala?t es submergí dins aquella espessa atmosfera assorollada de trucs i retrucs de vaixella i brogidora de converses, de crits i de rialles en una barreja capa? d'eixordar tots els sentits de l'harmonia. Sense girar-se poc ni molt i portant la vista recollida a

la criada del front est

ostra, jove.

ar de d

ntrant? Sopa amb un ou, sopa d

là el pagès amb accent manyac, man

ueu manar-li. A Figueres tothom me coneix per la Quima Xamosa: un motiu, ja ho compendreu. Aquí en corren molts de motius... i a mi m'han enramat amb aquest, que no va pas malament, si un hom sap dur-lo amb una mica de sa

en Jeroni.-No vull menj

ar una encesa llambregada als de l'embafadora sirvent. La Xamosa restà una bella estona immòbil,

s?...-va dir-se en Jeroni, p

urant la setmana. Mes el certus és que no es preocupava de les taques, ni de les estovalles. Pensava en els secrets de la Quima Xamosa. Amb sols esguardar-la els hi havia sobtats sense voler; i s'havia endut com era dona de quaranta anys i no en declarava més que trenta, com

ue valia per dos! Allò, doncs, no pintava pas malament. A la tra?a, la barjaula no havia pas penetrat els misteris, que ell temia haver-li descobert, i el rebuf l'havia corretgida del mal vici de xerrar

afamats al ventre. Bon senyal, perque, si el seu mal li hagués donat febre, no gastaria pas aquell delit; i mal sense febre, serp sense verí. Total, no seria res. Tot consistia

vi del porró, que és un esperit generós i sense trampa... si el taverner no l'ha desmoralitzat. Però... fora! ...no pensar-hi tampoc amb el mala pua del taverner. Dir home és dir

a muda com un sepulcre. Ni un dring de vaixella, ni un piu de conversa... S'arribava a sentir el quasi imperceptible rum-rum de la bellugosa negror de mosques, que cabria un ram de falgueres penjat al sastre amb un cordill. Fitre! Seria que els hostes haurien tocat el trapau? No, sense necessitat d'esguardar-los sabia que no; els sentia a palp d'ànima i tenia la sensació que l'estaven espiant. La pell se li agrumollà per tot el cos amb un esborronament estrany. Com la fredor d'un bis

rnes, que Déu li havia obert a la cara, n'abocà la claror pels àmbits i, girant-se, girant-se lentament, la projectà sobre la fa? dels silenciosos circunstants, d

dit i els hostes el sotjaven, sospitant-lo. Ara l'haurien ben descobe

ror: confabulacions, tempestes, que s'estarien formant. Ara, batements de les portes foranes: seria que els espantadissos guillaven per por de brega. Endavant;

de les mirades de tots els parroquians. Pas a pas, trontollant-li les carns amb un rebotzegar de bot d'oli, s'encaminà de dret a la taula d'en Jeroni, va aplanar-hi al damunt

re, ep! Q

c entre dents, mig per pru?ja de ses malea humors, mig per creure que el

eu? Sóc en Vatualmón, l'amo d'aquest establiment. Pareu ment a trencar-me els respectes. Poca murga, eh? Mireu: v

aieu d

trec, b

per

per romansos. Heu menjat un plat de sopa amb un ou; bon profit; no us en

a la taula i descansant la barba sobre els punys.-Això és un estab]imen

gant els curts i gruixuts bra?os sobre el pitarràs.-Voleu, doncs, esc

d que estava, tornà

un renec, aquí n'he sentits a cents quan he entrat. I què? No és pas una església això. No m'he mogut d'aques

provocà mormo

inyona i els catifets de la justícia no li convenen... ni a vosaltres tampoc, creieu-me. Jo confio que aquest home es posara a la raó. -Va girar-se de nou vers el pagès i, amb to mig conciliador, va dir-li :-No sigueu tossut

-va grunyir en Jeroni.-S

heu d'haver usat d'algun malefici, que si la justícia us l'ha de desempescar, bon nap n'haureu arrencat. Ja ho sabeu vós. Aquí tots tenim ulls a la cara, mes els vostres... ?que us en diré?.. són com vidrieres d'alcova sense cortinetes: una indecència! Un hom no hi

rabàs? No en tastareu cap glop de la mistela emmetzinada, que serviu als vostres parroquians, assassí de beneits. Ni, amb el vostre vi d'aigües, calorit amb mangre i fum d'estampes, remullareu cap dels vostres àpats de golafre, senyor panxacontent. Aneu, que vingu

des quasi d'un plegat, volaren com un torb d'infern, brunzint, xiulant, roncant... i toparen amb estrepitosa trencadissa contra la taula i les parets properes a l'infelic pagès i, en bona part, de dret i de rebot, contra el seu cap i cara i costelles. Mai un ra?m

mbrosament que li proporcionessin motiu de desplegar la seva encongida quimera. Va arrapar-se al marbre de la taula i, aixecant-lo fins a posar-lo de cantell, se'n féu un mur, a resguard del qual podia batre's amb menys

onar-se pu

brunzen... i allà sagna un nas esclafat, allà caverneja una buidada conca d'ull, allà s'arrasa, escarritxant, una barra, de la qual salten els queixals a rest com els grans d'una espiga de moresc al cop de l'esg

tra el seu taulell i, doblegant-se-li las cames a poc a poc, el cossegàs se li havia anat amollant fins a aplanar-se d'anques en terra. Home perdut. Aquella posició li era quasi tan fatal com a una tortuga la de sobines sobre la pròpia closca, i ell ho entenia talment aix

seus amics unes tals rimes de plats i cassoles, que, si fossin estades de bons versos, haurien bastat a un poema. Això li féu compendre que encara hi havia quelcom a salvar a l'hostal, i aquesta idea va arborar-lo moralment i materialment. Aleshores una for?a sobrehumana enrobustí les seves fibres i les hi va contreure i distendre tan poderosament que, sense quasi esti

assins! -va cridar.- F

Socors! I per aquest

mb la justícia, comen?aren a preocupar-se més de la retirada que de la batussa. Els que eren a prop de la porta forana s'esquitllaren al carrer; els que n'eren lluny, no trobant tanta avinentesa a la fuita, restaren indecissos, considerant-ne el pro i el contra, ja més capficats que furi

e cop i volta, però, suspengué el moviment. Una claror de seny acabava de penetrar dintre la seva ànima fosca i revolta. No, no li convenia pas esperar la vinguda de la ronda, que li mouria noves raons; no, no li convenia pas engrescar una brega, que no podia portar-li més que males resultes. Bon goi

anava atansant a la porta forana. Es girà un moment a esguardar-la i, de sobte, es sentí aixarpat, magolat, e

ense passar comptes. Ets ric... ho s

pedra taulera contra el pit i l'endernegaven. Les costelles se li vinclaven cruixint, les sofrages se li clo?en, perdia l'alè;

, no palpitava, ni es movia, que no fes trontollar tot l'enteixinat dels pensaments i dels afectes: un botó cèntric i viu, que enclo?a espais de mirall, dins els quals se reprodu?a eternament present una història tràgica del passat. Va ésser una visió d'un instant, però bas

r, o xerro allò

errible secret. L'efecte fou immediat. Així que l'hostaler va sentir-les, es d

s de la nit, sense saber a on anava. Corre que corre, corre que corre... Per fi perdé el respir i, tot d'una, esbala