La Parada

menys que despullar-se de les robes per ficar-se al llit. I ni tan sols cap dolor, perquè la mort amatent l'ofegaria ans del primer ai. Però ?i després? Si era un fet la

se? Un remei hi havia: llevar-se els ulls, aquells ulls male?ts del cel. I perdre per sempre l'amable llum i les belles formes, que fugen del palp! D'altra manera, s'exposava a ésser descobert i pr

a i que havia caigut al marge de la carretera. Segurament contindria una bona provisió de re

tenia gens de gana, però sí un defalliment i un cori-mori molt gran. Per de prompte un glopet de vi li aniria més bé que cap vianda. Va posar-se a escorcollar el sarró i, al dessota d'un sostre de

it endevinà la servitud. Era una bena, que el belitre del captaire es lligava al cap per sobre els ulls a fi d'inspirar més compassió, aparentant una malaltia de la vista. Ja suara en Jeroni li havia llegit ànima endins aquest

ure les coses properes. No li imposava, doncs, una ceguera completa, sinó un emboirament. Els llunys s'esfumaven i perdien, però, en atan

escos. Hala, hala... El cas era fugir d'aquells llocs. A on aniria? Per què no a Barcelona, que és una gran ciutat, un bosc de cases, un món de gent? Allí viuria del captiri. Fitre, un pagès com ell, que era l'enveja de la gent del seu poble, el primer terratinent del terme de Vilablanca, ar

s amagatalls dels seus diners. De bella nit, quan tothom dormís, obriria la porta, entraria a peu de mitja per tal de no fer soroll, arreplegaria allò, que li convingués, i guillaria secretament. Ningú no n'hauria cap flaire. Era una bona pensada. Ja que havia de ren

La cercà i la veié resplendir al lluny com un rest de blanques dents sobre un llavi xamós, reeixint sobre la seva coma vermellosa, per damunt de les verdors de la plana figuere

s conreus, saltà a la carretera de Roses i, simulant els aires d'un cec, la va anar seguint. Els vianants que trobava, no el sospitaren poc, ni molt. E

ra. -Déu vos guard

a, respirava més ampla

de mitja horeta o de tres quartets d'hora a tot estirar. Allí, al peu d'unes muntanyes enselvades, s'emboscà dins una espessa verneda, que creixia entre uns estanyols, cal?ada d'ar?os

fi que no l'endevinessin autor del cop de mà, que projectava. A les darreries de la tarda tramuntaria la serra, entraria a la roureda vella, sotjaria des d'allí el mas Baltrons i,

i un inten

les celles, tan clarament com, posat al mig de la pla?a del Vi de Girona, podria veure la gent, que es passeja per sota les voltes. Aleshores traüllaré les amagades interioritats d'aquestes santes, al costat de les quals jo semblava un condemnat de l'infern. Quines queres

tasiejar les possibles troballes de la seva enquesta i de turmentar-se amb dubtes i recels, que exasperaven la seva curiositat. Ja no va recordar-se més del seu projecte de rampinya. Fitre, era precís desembolicar un per un els plecs d'aquells cors estimats! Això li i

esposa? Mes ell sí, ell podia i volia. Ho sabria tot, tot! I si resultaven certes les seves sospites... Però, no, això no era possible. Una dona tan soferta, tan obedient, tan dol?a i, per altra part, tan lligada per la companyia d'una mare honestíssima i vigilant i d'una filla

lla, plaers mil voltes menyspreats ?quina passió i quina recan?a li causaven en considerar-los fru?ts d'altri! Perquè, sí, altres els havien fru?ts, n'estava segur. Els indicis parlaven. Lligava caps, concordava els incidents, omplia els buids, refeia les històries punt per punt. Hauria pogut assenyalar els llocs i les hores... Veia l'escena de la caiguda: el secreteig i les fleumeries

ava, des

om solen fer cada vespre per escollir el jóc. L'aigua dels estanyols havia pres una color de gla?; suaument rosada com la de la polpa d'un meló d'hivern. El sol devia ja verme

na selva de suros i alzines gegantins, esgarriats ací i allà com desacompanyant-se. Què descobriria? Quines vergonyes? Quins secrets antics? Tot ell palpitava. Ell, l'home fort, que mai havia deixat de pujar cap costa d'una sola pitrad

ssentiments l'esbojarraven. L'aire es poblava al davant seu d'imatges lúbriques, execrables. Els vells suros i le

s retor? de dolor. Bonyeguts, esqueixats, esberlats o esventrats, no n'hi ha cap que no mostri alguna nafra espantosa. Es diria que viuen en eterna convulsió, temorosos de la destral i de la burja escor

re la bosquina revolta, esperitats del vent, branquejaven, brogien, verbejaven, reflecti

erit! I sí, sí, les adamades alzines aprovaven aquell desig amb un consentiment luxuriós. àdhuc semblava que, per dintre l'ombra de les ampul·loses cap?ades, amb les s

e turpitud darrera el somrís angelical d'una fllla estimada! I sí, sí... els vells suros les ressentien aquelles horrors. Aquelles horrors corrien per llurs branques, eri?ant amb un esborronament estrany les blanques molses,

ota d'un chor demoníac, estrident. Els seus cabells roigs banderejaven al buf de la marinada. Els seus grossos ulls llampurnaven dins les ombres del bosc. Els sentiments més violents i contraposats s'adunaven en un sol flam dintre el seu pit. Mai una barreja d'elements més contradictoris ha bullit dintre cap perol de biterna. Les mixtures infames d