La Parada

nada és avan?ada i que el matí no és gaire lluny.? Cap al poble, sonava veladament una mena de trompeteria, que va confirmar- m'ho. Era la diana

Totes aquestes veus, afeblides per la distància, l'orella les destriava netament a través de l'aire cristal·lí, tal com l'ull repara fil a fil els brins d'herba menuda al fons d'un estany d'aigües clares, però eren quelcom tan llunyà que un hom hauria

estona, en un revolt llunyà, emplateiat de la claror de la lluna, vaig reparar que apareixia el negrall d'un home. I, el pressentiment del meu cor no m'havia enganyat, vaig veure que aquell home era un parador. Pujava la costa cap-jup a lentes i llargues gambades. Portava un gran ramàs sobre el muscle e

ig avisar els

ta! Mireu : un parad

oterell i guaitaren amb el major interès

a dir en Lluís.-Va pujant amb santa calma

el clatell amb un a

i! No es pot afinar bé des de tan lluny i amb aquesta mala faró de quart de lluna. Però... aqu

s ell el que s'haurà de bellugar a entornar-se'n

antat: això és una bandera, que diu que es castell és nostre. T

rò

bruta, Vet-ho aquí. Si coneix q

treurà d'aquí per posa

uí

nit? -vaig saltar jo, encarant-me amb en Xaneta. -Per què tantes p

os de carn mal batejada, sense principis, ni vergonya, ni llei de Déu? I encara veurem si s'atrevirà a propassar-se. Sa raó... és alguna cosa sa raó. - S'atansà cap

haurem de batre? -

l dimonis. Ets nostros ajudants han d'ésser s'astúcia i sa prudència. No us en rieu

esta eina? -vaig dir

ui el gorda es parany. Es meu pare, que va córrer sa guerra carlina, sempre m'ho diu: ses forces amagades fan una bella por. Un co

, l'imitàrem; però jo estava descontent d'en Xaneta. Havia esperat que ell manifestaria més confian?a en la for?a del nostre dret i que m'encoratjaria, t

les portadores de verema més pesants: un home, que no té por de res, que agafa les serps amb les mans i que és tan mala ànima que soterra els gats de viu en viu a la platj

sarem com lleons -vaig respondre amb

vet. Me'l vaig treure de la butxaca i el vaig obrir. Era punxegut, i el dia abans l'havia esmolat tan finament que tallava un paper a la correguda quasi sense violència. Però, així que em vaig imaginar l'acció de clavar-

palejant, anà a deposar-lo al damunt del marge, que formava la cresta del turó. Tot seguit n'hi traginà un altre, i aleshores vaig compendre que devia haver mudat d'intent i que preparava la defensa. No era mal pensat. Si deixavem que en Llambregues arribés al parany, essent tan mala ànima com era, de segur que esbotzaria a cops de peu les nostres gàbies dels reclams, capolaria amb quatre manotades el nostre arbret i, amb les mateixes astelles, que en trauria, ens plan?onaria al seu gust; i nosaltres no podríem pas res contra la seva for?arra. En canvi, si mentre pujava rostos amunt per a assolir el cim del turó, l'escome

ament no ens hagués maltractat d'obra. -Volem carregar-nos de raó -vaig afegir -i ens estimem més ésser màrtirs que facinerosos. Aixi, doncs, para

a bra? i de remoure-la a rossegons per terra, prosseguia el seu treball. A la fi es redre?à, esguardà tranquil·lament els dos rocs

rra jo: vaig a pau... i a una pau xalada, si sabeu representar es vostro paper i Nostre Senyor no se'ns gira d'esquena. -Va abra?ar-nos per sobre els muscles,

r en Lluís impacient,

en Llambregues segueix sa reblinconada des camí de Sant Joan i sa muntanya el priva de veure'n

-Enfileu-vos-hi, coi! Que és cap

a sola pe?a. Sembleu dos homenassos. Ses vostres catracòliques llargues dissimulen sa curtesa dets vostros cossos. Deixe-vos-les ben descordades... Aixi! àngela!... e

i en tragué dos fumallo

t-nos-els a la boca,

a, que eren folrats d'una llaneta viro

scaré, saltaré, guimbardejaré... Sa meua mida curta farà ressaltar ses vostres al?àries... Per això futisque

t de la seva propia combinació i de la nostra patxoca, tornà, tot

, l'aspecte de dos homes fets i drets; i en Llambregues, veient el parany ocupat i no per criatures, de qui li fóra fàcil abusar, probablement no voldria perdre temps en pujar a un c

ertí que el terrible parador anava a presentar- se al camí descobert, l'esperit se m'esbo

-va advertir en X

passatger. Després vaig distingir l'home, que la projectava als raigs baixos de la lluna ponentina, que el ferien per darrera. Era

p al pit, sense mirar enlloc, com si estés pensant en coses llunyanes. Que n'estava de refiat del seu parany! Que poc es recelava de

t, passejà diverses vegades la vista de l'arbret a nosaltres, i de nosaltres a l'arbret, com si no sabés avenir-se de les insospitades novetats, que descobria. Ho vaig compendre pels moviments del seu cap i pel flamareig de les seves mirades, tan viu que triomfava de l'om

passes per observar- nos millor. Va posar-se sobre les celles una de les seves manasses estesa a tall de visera i tornà a llambregar-nos intensament, enviant-nos terribles efluvis de la seva ànima, que talment jo sentia que em resseguien mem

a. En canvi en Xaneta s'havia tranquil·litzat tot seguit i engegava darrera de l'enemic un seguici de babarotes murriesques per escarnir-lo en sa retirada: simulà donar-li corda com a un rellotge, féu acció de d

cor, que havíem sofert, ens sentíem alleujats, respiràvem amplament, tot ens queia en gràcia i, assorollats per la vivesa de tantes d'emocions, bat