La Parada

eps, oliveres, bosquines marginals, plans, muntanyoles... I quina nit més pura i més plàcida! Les oliveres, aquests arbres amants de les celísties nocturnes, que àdhuc de dia les recorden i

elles totes les coses apartades de les estridències humanes! Era l'home l'única font de la lletjor, de l'extra

is, que somreien amicalment, eren més xamosos que cap flor de jardí, quan un hom no hi veia serpejar les males erugues al dedins. Llamps! és un cas ben trist el meu. I, a on vaig? Amb qui enraonaré, amb qui m'acompanyaré, que no ens girem a cops de puny? Oidà, mireu qu

amb les propies cames, tomba de gairell sobre la llisa cúpula, s'esmuny per la seva vessant, va a estimbar-se i s'arrapa desesperadament a la cornisa, restant-hi clavat de mans amb tot el cos penjant campanar enfora. -Només que de pensar-hi m'escruixesc. No podia agafar-me bé. Els bra?os se m'enrampaven... Els dits se m'anaven escorrent per sobre el saplanet de la pedra... Bé semblava veritat allò! I, cansat de sofrir, vaig pensar: ?Val més morir d'una vegada.? Vaig

ir-se de

nat. No estem per passos, que no puguin recular-se. La vida és una pilot

ien prou i massa? Per estranyes que fossin les coses, que li passaven, no eren un somni. Era cert, doncs, que veia les entramenes de les ànimes. Fitre, quin cas! I era

ava cap enlloc. Cruixit d'ossos i ranquejant més i més a cada pas, arribà per fi a un pradell, dins el qual, entre salzes i pollancres, hi havi

ufanoses el cobrien en quasi tota la seva extensió sense deixar rastre de passadís. Els pollancres, revestits d'heures i llambrusques, ramejaven més per la soca que per les secalloses branques, tal

n, devien segurament, durant les pluges, vessar l'aigua al llarg de les parets, i els regalims havien donat naixen?a a unes capes de molsa, que simulaven un cascadeig; pels esvorancs del mur havi

i.- Aquí estaré mig bé i no és fàcil qu

un bon son li hagués refrescat i enfortit l'enteniment. No volia pensar res, sinó dormir i fora. Ho necessitava. I estava tan cansat que les parpelles se li aclucaven totes soles. Però

ni, menys encara, en la fidelitat de la muller. A la seva esposa li havia reparat certs maneigs, que l'havien dut a negres sospites més d'un cop. Després els havia excusats. Ah, que babau! Totes les dones de casa seva s'havien confabulat per combregar-lo amb rodes de molí, i fleumeria va, fleumeria ve, i moxaines i beateries, havien arribat a enganyar-lo. I com no, si ell s'agradava tant de figurar-se-l

No vull estimar ning

l pensar res. A

s mateixos pensaments turmentosos. Fins a la matinada no

Aleshores en Jeroni va veure l'efigie del sant al damunt d'un petit altar mig enderrocat i destacant sobre una paret nua, de la qual es desprenia a llenques el gruix del vell emblanquinat, a la manera com es desprèn i penja de la soca l'esc

r de flectar les cames, es pegà una palmellada al front i va redre?ar-se. -He somniat! -es digué. Llamps!, ara ho veig. No, no m'agenollo, no hi vull creure en paparotes. Oidà com m'havia de malmetre aquest bo de sant, que no té habilior d'espolsar-se les queres, que el roseguen, ni esma de castigar els pavordes, que t

ió i, en arribar aquí, se li

, que em varen fer i

i recop rostos avall i garrotxes a través quan trescava fora camins i amb el cap a tres quarts de quinze? I si aquesta raó no era la vera, ho

sant i de pens

Tan bona jeia que sembleu tenir i... la mala nit que m'heu donat! No hi dorm

ues ni el riure li eixien de gaire endins. Desp

ar Vilablanca al lluny, cap al nord, més enllà de la gran plana de Figueres. La simpàtica vila estava asseguda al rera-vessant d'una coma vermellenca, de la qual sobreeixia una mica, tal com un rest de blanques dents brolla de part darrera

int -M'arronso com si fos l'home del meu somni. I ara! Que em vegi tothom. Apa,

fina d'enginy la naturalesa o qui sigui, que ens ha conjuminats; Ens ha cobert de cap a peus amb un vel atape?t i: ?vosaltres mateixos, deixeu passar a través d'aquest vel, com a través d'un sedàs, allò que vulgueu.? I, és clar, fitre, tots volem semblar bonics, i no hi sedassen més que blancors d'innocència, exquisideses de virtut i llustres de noblesa, a no ésser que vessem la farina. Resultat: que ens donem bon exemple i ens estimulem al bé. Així, doncs,

ès va trescar-lo i assolí el pla en el

a ésser tot u: tan alta i ufanosa hi era la vegetació a banda i banda. Havia vingut a parar a un dels indrets més fèrtils i

na banda a l'altra i no es cansava d'exclamar

de moresc! Refitre, qu

quina glòri

de cintes verdes i emplonsallats a faisó d'indis braus. Aquesta planta originària d'Amèrica sembla que evoqui pels nostres plans l'es

l orientals. Aquesta planta, regina dels estivatges, si pot aferrar-se a bona terra, sol produir aquests prodigis. Creix, fioleja, s'enxarxa, treu fullada i forma murs d'una verdor compacta: una piràmide vivent, que

fins a les blavors del cel i ombrejaven profundament el camí, per on passava el bocabadat pagès. Gemm

ania, que es desperta i lleva cantussejant, una xerradissa de pardals ressonava ja per les espessors fantàstiques i misterioses. Els habitants

ta les aixelles a servei del seu amo. Calculava quantes ne duien per terme mig uns amb altres i quants brins cabien a cada vessana de terra; prenia a bell ull la mida de cada camp i cercava els sacs de grana, que n'eixirien, els venia a preu corrent i comptava les dobles de quatre, que vindrien a valer.

stes complicades operacions del magí foren les que acabaren per apartar-lo

sava:-Qui pogués comprar-lo! -Donava unes quantes passes,

tarse al mig del cam

es coses amb temps, no crec que l'adquisició en fos costosa, ni difícil. Els actuals propietaris deuen ésser figuerencs, gent de vila, uns senyors ociosos, que quasi tots són jugadors... i els jugadors, en temps de sort revessa, prenen diner a qualsevol

topar amb el que no es bellugava. Aleshores ambdós saltaren un pas enrera, s'encararen i s'esguardaren de fit a fit. Allò va ésser una horror. Ambdós, sorpresos i aterrats igualment, no sabien deixar-se de vista, més i més astorats, més i més pàl·lids a cada instant. Amb les ànimes al descobert s'emmirallaven l'un dintre l'altre i de l'un a l'altre anaven i

ir esbojarradament. I en Jeroni s'arrencà a córrer al seu darrera. Es sentia arborat del desig de destruir aquell ésser, que acabava d'enfonsar totes les seves il·lusions; però s'aturà de sobte a les poques passes i, colpejant-se el