La Parada

eixes ve?nes a fi d'esquivar-los de les pastures i veure si, ahucant-los, anirien a caure al nostre parany. Vàrem córrer molt i ens afadigàrem de valent saltant marges, però no n'acabàrem res. Els

nostre arbret, sinó que tots abateren el vol al seu peu. Peonant i saltironant, rondaven per entre mig de les gàbies dels nostres reclams, hi pujaven al cim, atalaiant-nos des d'allí com des d'un terradet, hi feien

pastorells. -No cal que maldem. Cada cosa a son temps i ets nap

ien prou cars els fatics i les emocions d'aquella nit passada al ras, a la qual jo l'havia dut per divertir-lo! Vaig abrigar-lo amb el seu tapaboques i amb el meu, que ja no m'era menester, i vaig dir-li : -Descansa, mira de dormir una mica, i, després, et trobaràs millor! - I, girant-me vers en Xaneta:

a! -em va cont

e, caient dins una conca entapissada de créixens i falsies, constantment renova la limfa puríssima, que tremola i palpita como una maragda vivent. Allí vaig apagar la meva set i aquell fluid difongué el seu esperit vivificant per les meves venes, tornant-me tot seguit al gaudi de l'equilibri orgà

i, segurament, allà d'enllà quasi no hi havia a la nostra costa un camp que no tingués el seu granall i la seva barraca de parador d'esteles? Ah, que seria trist un cel eternament sense ocellada! Jo aleshores no podia contemplar-lo sense sofrir un surt d'angoixa. No podia sostràure'm de l'aprehensió d'ésser jo

d'allà d'un marge s'al?ava de tant en tant un xeriquet estrident, com el que fa un ganivet esmossat, en tallar, maldant, un tros de suro. Vaig donar la volta i... o Déu meu!... vaig presenciar un espectacle, que m'esborronà. En Xaneta estava matant les famelles. Jo prou ho sabia que els paradors solien matar- les, però no m'havia ni tan sols passat per l'enteniment que les nostres haguessin de sofrir la mateixa sort. La mort gla?ava l'aire davant dels meus llavis. Vaig restar ert i

com una fulleta de clavellina, i anà abaixant poc a poc les grises parpelles, color de teranyina, sobre els ullets entelats; i aquells ullets innocents tenien una dol?a expressió de pietat, de dolor resignada... O barbres nosaltres! Que havíem fet? Havíem abusat d'éssers inofensius i gentils, amats de

i, adonant-se de mi, proferí una exclamació de joia: -Hola! -i, acostant-se tot afectuós i afalagador, amb aquell somriure, que cavava graciosos clotets a les seves galtall

ALS

a mig cos dintre les garbes xardoroses en el dia de més calda, ni carretejant per les costes de Bandina, mai per mai l'hereu Ri

ls per lluminària.. Hi regnava una fosca que amb prou feines deixava distingir les figures dels balladors. Els gresols eren cremallosos i saltironaven en l'aire amb les pal

pero no se'n recordava pas. Per mirar-se-la girava el cap tant com podia; mes no aconseguia veure-li sinó el clatell, un clatell llarg, ornamentat de floretes grogues, com un canaló de teulada vella. Era una dona alta i mal girbad

freda li regalava per les parpelles i pel nas. El colze de la bal

ja a contraclaror de les espesses teles. Sentiu el cant del gall

egar-se de la balladora, sortir i res

a mena de tel llustrós, com el que l'aigua gemada sol deixar a l'istiu en el cristall d'una ampolla, va reparar unes cares, que se li acostaven. A poc a poc les va coneixer totes: la de la seva mare,

pica allà, no se sentia més que el sorollet del seus dits en el silenci de l'alcova. Després va acotar l'orella sobre el malalt, auscultant. I e

-va fer el doctor. -és joc de pacièn

és cosa per a vostè. Es ball de patacada... sap? No

parlis m

nvaí tot. En Rivelles tornà a sentir el zum-zum apagat de la música, les xerracades del contrabaix, la bonio

torb de pols, giravoltant, fent llumenetes, caient, apagant-se, com esbojarrades espurnes en el fum d'una artiga. Alguns s'aterraven, amb el ble encara ablamat, a la vora d'en Rivelles. I en Rivelles patia, maldant, maldant per apagar-los amb els

no afluixava la seva abra?ada, ni volia deixar el giravolt. La parella rodolava camps a través, marges avall. Era una fulla seca, enganxada a un manyoc de romagueres. Després va

ndir aquell malalt ensopit, agònic? El va cridar una i cent vegades... Res. Va extremunciar

vel

pondre en Rivelles amb una

els ulls astorats, sentint aquella impressió inexplicable de buidor i d'esglai, que ens sol produir, en absentar- se del seu cos, una ànima,

llei de paraule

així mateix; cadascú acompanyat dels seus vicis i virtuts. Les nostres aficions seran la música, que fa

NA

interès i els meus afanys; ans al contrari, no me'n cuidava més que per pura obligació, per acontentar a la meva familia; però m'havia aficionat a la Meta

les causes primeres i que més subtil i lleuger que la celístia, podia escampar-se per l'infinit. La Metafísica era per a mi el gran llibre, l'únic que, oferint-me les claus d

i escrivia versos, com en altres temps, ni anava al cafè, ni tenia companys, ni visitava senyoretes, ni em cuidava de política... res... ni sabia si m'eren o no gustoses les viandes, que menjava. El món era una ombra a l'entorn meu. La gent, els edificis, el sol, l'aire, i la vegetació, no m'interessaven. Fins i tot la color i el relleu de les imatges me feien nosa dintre la fantasia i procurava esborrar-los per a restar amb la idea pura, sense

arruixaments de fantasia i desitjos de cantar; no la vaig sentir. Vaig continuar fred, abstret per les meves cabòries, balb i sord i cec per a tot agent exterior. Pero un dia, en que, anant de

poesia i una certa enyoran?a intensa, intensíssima. Com més m'impregnava de l'olor, més la tristesa em corprenia, pero era una tristesa d'un regust delicadíssim, un enyorament de quelcom molt formós, molt estimat. Què seria?.. Impossible trobar-ho. Vaig esfor?ar-me llarga estona a escorcollar els meus records, a temptar tots els

tenia per a mi, i quines tendreses m'ocasionava! I jo no les havia pas vistes mai aquelles feixes, aquella ermita, aquelles m

. Amb el cap caigut i els ulls enllorats vaig seguir embevent-me del meu semisomni,

s de fondàries d'aire; se vigoritzà, prenent quasi la forma de la realitat; mes tot s

d'una música alegre, festosa... I vaig sentir la recan?

en en un ambient rogenc i polsós. I en aquell ambient va aparèixer una ombra, una figura boirosa, interess

s amb floretes pàl·lides cauen-li lassos esquena avall i es perden en el fons de lilà del seu vestit com se perd en un fons de muntanyes llunyanes la rossor dels raigs d'un sol de vesprada. Sa fesomia no és d'una bellesa sense tara, no; pero m'apar que, si s'esmenessin sos defectes, no em resultaria tan encantad

n motiu, mentrestant que se'm presenta amb la major vivesa, comprenc, estremint-me, que va a desaparèixer tot seguit. I, efectivament, de sobte s'ent

nyorament. I ja no em vaig encaminar a la Universitat. Nece

tari, al peu de la tanca a cercar en l'olor q

en vaig poder cap altra volta assolir sinó un record més o menys viu. L'olor a l

fins a saber-ho; i quan me digueren que era philad

n resultat d'una impressió tal volta remota dins l'ordre de les generacions, fortament gravada en la matèria i transmesa per heretament d'un altre individu, fins que, evocada per una olor, amb la qual estigué primitivament associada, féu l'aparició en el camp de la meva consciència? La veritat, m'inclino a pensar-ho així. Simpaties i re

i fou per a mi allò que la Física per a Newton i

ADA DE

arava una mà. No estava pas jo per a ell en aquella ocasió. -Germà, serà un altre dia... que Déu us faci bé -li vaig dir. Però el pobre no em soltava pas. Era un minyó de fatxa de beneit, barbamec, amb tot el coll ple de bonys i la cara embofegada i groga, molt groga amb una grogor lluent com de greix de gallina. -Per amor de Déu, per amor de Déu- anava dient. -Aneu al botavant! vaig exclamar fora de mi, i d'una estrebada me'n vaig desempallegar. Llavors ell restà inmòbil com una estàtua, parant encara la mà, i va adre?ar-me una mirada plena de desola

ar-lo amb mà tremolosa. Vaig probar de llegir quelcom, però estava tan excitat que

bre. Llavors, sospirant alcí la vista, que espargida a l'atzar anà a fitar-se en un formós Crucificat agonitzant, de mida natural, que tinc a la meva cambra. I, entre

ses mans estripades per grossos claus, que esbotzaven més i més les ferides a cada sotragada d'aquell cos agonitzant... Tot això ho vaig veure en un moment i vaig r

i me n'aní de dret al carrer, on m'havia detingut el pobret. Necessitava que em perdonés. Si el podia socórrer i esbor

mediats. Vaig preguntar per ell i ningú me'n sabé donar raó. Ll

ER LLUS

i del Mercadal. Les senyores solien dir que era un carruatge. I certament un carruatge de rua no frueix d'un espectacle més canviant de coses i persones. Des d'allí es veia, ja que no la part més bulliciosa de G

de tot allò? No valia més que aprofités a jugar i córrer les poques hores, que em deixaven vagatives l'aula i l'estudi? Qualsevol s'estigués al balcó mentre al jardí hi havia tortuosos caminals, que demanaven qui els tresqués i, a la placeta del Seminari, alegres estudiants, que ensajaven els tiragomes, feien ballar les baldufes o jugaven a geps, aqueixa batalla engrescadora, terror dels pacífics transeünts, que a l'hora més impensada sentien brunzir esgarrifosament la pilota a frec d'orella o en rebien el patac... ai! quasi sempre a la part mé

nícula; i feu-vos compte que només teniu tretze anys i que heu passat quasi tot el dia en for?osa reclusió i amb l'entenime

mal ull el balcó bondadós, que aclaria la meva cambra; i vaja, si no podia fer altra cosa més agradable, també m'hi deíxava caur

eva ànima reposada. Mirava melangiosament com el dia s'anava apagant; com, tal volta, un crepuscle amb rossors de rovell de teulada simulava barris fantàstics i lluminosos part d'allà del Mercadal; com els fanalers anaven punxant els fanals amb els llargs encenedors i brollava tot seguit la f

è parlo, eren una enormitat dintre llur gènere i crec que ja fa molts anys que no en corren. Semblaven edificis amb rodes, i es diria que eren més apropiats a l'estabilitat que al moviment. Però ben bé que es movien,

e congregants en processó de Setmana Santa. Se podien comptar els llurs sotracs; a cada un feien una suspensió i semblava que restaven encallats; i quan la roda pujava sobre una pedra, aquella pedra, per grossa i ben asseguda que fos, fallia i s'enfonsava com un muscle sota una càrrega ines

ricelar un envelat de festa major. La ferralla sola pesava alguns quintars. Tot en ells era exagerat ultra mesura. I llurs bèsties també havien crescut sobre la talla ordinària, aproximant-se a la dels grans paquiderms. Eren cavalls francesos, enormes, ventruts, camagrossos, pesants com les mateixes locomotores de vapor, amb les quals havien de contendre, o bé muls d'ossada gegantina i ten

n sentien orgullo

haureu de tocar res; i allí ho deixareu on convingui, a mans del qui ho hagi de rebre, a casa seva, a la fàbrica, a peu d'obra. No és bonic això? I ara mireu amb el tren de foc... a veure si us surten tan nets els comptes. Ell no vindrà pas a casa vostra. Ja teniu que de carro no us en podeu passar. Apa, doncs, vinguen homes a carregar-lo. Llestos? Tira cap a l'estació I... la feina d'en Jafà... homes allà i càrrega en terra altra vegada. I un cop en terra, ella, la càrrega, no es mou pas, es precís que els macips del carril l'agafin i la pugin al vagó. I ve que després de totes aquestes endergues, la màquina de foc se l'emporta... però de quina manera, sants de la glòria! A l'esbojarrada, corrent com trenta dimonis, sense que ningú pari ment en si les vostres coses penen o no penen, en si es romp això o s'esclafa allò. Feu-vos compte que el tren és un animal, que marxa sempre esquivat. I ara vull que no enfonsi cap pont, ni descarrili, ni topi amb ca

re ells qui era o havia sigut batlle del seu poble, ni qui tenia banc a l'esglèsia. Si en feien de tro en Feliu i en Cabanyes d'Olot, en Rata de Castellfollit, el Gravat i en Pujol de Figueres, en Faluga de Banyoles i alguns altres! Eren més anomenats que cap ministre de Madrid, per dolent que fos; pe

u d'Olot

ixa musca, que porta un b

rabassut i vermell.

Més valdría fica'ls-hi a la butxaca.

el bestiar porquí

-hi de peus. Qu

rs del camí de ferro eren gairebé inconeguts, l'empresa una entitat anònima, el material una cosa morta que venia de l'estranger. De contra, els carreters eren gent del país, coneguts i àdhuc famosos, el carro una màquina, que tothom entenia i les reformes de la qual havien sigut llargament discutides a tots els hostals, vilatges i masies, i els animals que la movien, no sols tenien més afinitat amb la vida humana que les inanimades locomotores, sinó que molts d'ells s'havien conquistada certa celebritat. Qui no havia sentit a parlar, per exemple, del cavall Goliat, aquella bèstia puntosa que havia d

coexistir? El tren de foc era tan meravellós! corria tant! Però els carros eren tan familiars, tan poètics! Venien a passar frec a frec del meu balcó, me proporcionaven cada vespre un espectacle interessant; i constitu?en una mena de n

n martelleig rítmic, i es percebien les empassegades que en rompien el compas, i tal volta l'escarritx de les ungles ferrades relliscant sobre l'empedrat estrident. I sonava espetec de xurriaques, i, retrunyint cases amunt, s'al?ava fins al cel la veu poderosa del carreter, una veu en la qual semblava rebrollar el crit salvatge de l'antic domador de bèsties. ?Olla ooh! Arri!? I el ronc intermitent, que llan?ava la ciutat reganyosa, anava creixent, creixent, atansa

r- se llur record amb un altre d'una naturalesa més íntima i dol?

e oblidat

ud, d'alarma... Un raig de llum imprevist, una remor inesperada en mig del silenci, una forma vagarosa, que s'interposés sobtadament entre els meus ulls i l'objecte de la meva visió, me causaven un surt desproporcionat, i els meus sentits s'excitaven afinant-se fins a la subtilesa, i tot el meu cos palpitava d'emoció. àdhuc una simple olor, que l'aura em portés d'algun jardí llunyà o dels testos d'algun terradet, m'impressionava d'una manera que no es pot dir. I, per altra part, me tornava distret i somniador. Era inútil que volgués parar ment en l'explicació del catedràtic. Me'n d

ses, així dins l'ambient d'aquella tarda s'hi sentien les frescors diverses de la terra molla, de les parets regalimants i de les gotes puríssimes i tremoladores, que penjaven com una filera de gemmes a sota els passamans de les balconeres i els relleixos de les fatxades, i que en caient se polvoritzaven

m a vidrim. Vagarosos reflexos irisats aclarien ?a i lla les ombres amb llur delicadíssima lluminària. El carrer de Ciutadans comen?ava a fosquejar; però

ales apareixia esvalotadament per defora dels ràfecs. En l'aire, en mig del cel, a una profunditat immesurable, un ocell... tal vegada la primera oreneta... daurat de sol, immòbil en un punt, aletejava. Oh l'interessant solitari! Era un puntet viu, que palpitava isòcronament amb el meu cor... i es diria que fos el cor, el centre

era a prop de casa... un soberg animal per cert. Era un mul d'una estampa gallardíssima: alt, esparvillat, de cama nerviosa i prima, fi d'orelles, massís de cos, expandint llu?ssors d'acer brunyit i presentant un aspecte general tan ferre

la braguerada d'un animalàs prenyat. Un munt de caixes, sarrions, bótes, sacs i farcells de totes classes, que ressortia per davant sobre l'escala, s'aixecava fins a dalt de baranes; i de baranes en amunt, sota la tenda costelluda, encare hi havia una mena d'imperial o algorfa, on haguera pogut viatjar folgadament una familia. No crec que mai s'hagi constru?t un carro més llarg, més ample, ni més alt; i ac

pinyó d'una fa?ana, era polit com un xarol i ostentava un vidre més inmaculat que el del monocle d'un elegant. La lona de la vela era d'una grogor simpàtica i d'un gra setinós i queia per davant a plec de cortina, ben compartida a banda i banda. Un ramet de llor, segurament bene?t, com el que les bones mestresses solen posar a les portes i finestres per preservar-l

illa descordada i el gec penjat al muscle. I com que el gec estava girat del revés, se'n descobria la butxaca sarronera i, en ella, brollant un tros en fora, un flabiol de boix amb bells aplacats de llautó. Un flabiol! El bo de l'home tindria instints d'artista i es convertiria en músic, baldament que no fos sinó a estones perdudes. Durant la llarga jornada devia matar la nyonya tot refilant les enyorades can?ons de la se

e les mans, una noia esplèndida, immòbil, com encantada, m'estava mirant de fit a fit, ablamant-me. La sorpresa havia sigut mútua. Els nostres ulls s'havien trobat de cop i volta sense esperar-s'ho. I el mateix esparverament i la mateixa emoció de la sorpresa abrandaven més i més el foc de les nostres mirades; i la torbació del moment no ens permetia dissimular, a l'un ni a l'altre, la vehement adhesió, amb que s'unien les nostres ànimes esborneiades de goig per llur topada violenta. ?Oh Déu... heu's aquí l'objecte de la meva set... heu's aquí la llum del gran misteri.? El cap m'anava en

. Un cop una mica lluny la gentil algorfenca s'atreví a descobrir-se de nou, i de nou vingueren a mi ses mirades esplendoroses, sol del cor. I em va somriure. Era el consentiment ple, era la correspondència sense reserves. Voleu més felicitat?

anava, ni tan sols la meva boca pogué gustar les sílabes exquisides del seu nom. Portadora d'un fiat diví, la gentil missatgera havia desaparegut de seguit de complida la seva comanda. Aneu a saber qui era. Una damisel·la d'hostal? La pubilla d'algun mas? La filla d'un ric carreter? Què importa? El cert és que la vaig somniar dies i dies amb el seu pentinat modest, la seva brunesa clara, les seves galtones molsudetes, i els seus ulls plens de bondat i tan i tan trastornadors. El cert és que no em c

va algorfa viatjadora va pensant en mi a la llum de la lluna; i mentrestant el carreter, com un faune a honor d'una nimfa, flabioleja uns aires dignes de la nit encantada, les set enormes bèsties prossegueixen calmudament la marxa, el carro

EL MON

res dies de tenebres. I quines tenebres! No lluiria sol, lluna, ni estrelles, i fins i tot la difusa celístia, que, àdhuc durant les nits més fosques, no deixa dimpregnar laire duna feble claror, sapagaria per complet. Els fid

em ponderaren l'autoritat de la profetessa i em feren presents alguns indicis, pels quals se podia cogitar que senyalava els nostres temps. La meva mare no deia res, però m'amonestava més que mai a l'oració i freqüencia de sagraments, i com a dona prudent prove?a a l'engròs de cera i la duia a beneir. Això era per a mi més eloqüent que cap discurs. El meu cor sofria un surt d'esglai cada vegada que la veia venir amb un plec de ciris. En quant als meus companys d'aula, no n'hi havia cap que posés en dubte el vaticini. La nostra criada, la Munda (una bona mierenca de quaranta anys, que a la tra?a patia de temptacions i les rebutjava tot sovint amb un ?ave Maria puríssima? de

arà la veritat. Aleshores, quan caiguin entenebrats pel carrer, veuran qui tenia raó aquests brètols que em motegen de llanut i d'ap

calfreds e

t la idea de bon principi o ella havia evolucionat dins el cap de la gent. No es tractava sols de tenebres, no. Les tenebres no serien més que un senyal premonitori. Havíem arribat als últims temps. La guerra de Fran?a i Prússia, que aleshores assorollava el món, era una guerra apocalíptica; el

vol que cremi més. Com dir la profunda tristesa, que s'havia apoderat de mi? Figureu-vos un cataclisme imminent, que ha d'ensorrar-ho tot i del qual no és possible escapar. Quin avorriment del treball, quin dese

ula com de costum i, en veure anar i veni

aven. -Aquests, que trinquen alegrement a la taverna -em deia el cor, -aquests, que mesuren grana, aquests, que passen, menant carros arrumbats a camí per a llargues jornades, no des

e l'Onyar, i, amb una peresa invencible, en un estat quasi d'inconsciència hi restava hores

adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l'actitud més convenient per a llen?ar a l'aigua llurs immundícies. La policia urbana tindrà molt a tocar-hi; però el pintor i el poeta, que saben precindir de certes misèries, s'hi encanten; Hi ha riquesa de color, hi ha exuberància de vida, hi ha quelcom de l'instint diví, que ha presidit

óna una semblan?a amb el de Moisès; més enllà, sobre un relleix ple de testos, apareix una regadora, que ruixa, i un bra? i una mà, que es belluguen, i aleshores reparereu a l'entorn de finestres esquifides i rónegues un enfilall esplèndid de verdor i de roses i clavells, que riuen, riuen benaventuradament; i d'un balcó a l'altre van i vénen converses; i tot se mou i xerroteja i canta; i els vailets, que pesquen amb canya des d'un pis, les comares que es barallen de finestra a finestra, tirant-se de lluny ridícules arpades, que s'emporta el vent rioler, i fins i tot el menestral, que tal volta surt amb cara de pomes agres a la seva petita galeria i, aguantant- se la trinxa dels descordats pantalons, se fica precipitadament dins un gabinet, del qual tot

cia. Ara se m'enduien la mirada els moviments dels ve?ns; ara el bullici de les minyones de servei, que passaven a corrues per la palanca Vermella, anant i venint de la pescateria a la pla?a, i de la pla?a a la pescateria; ara, quan altra cosa no, els reflexos de l'aigua de l'Onyar, que banderejave

h, unes coses tan boniques haver de perir! Gaudim-les, doncs, mentre puguem. Per què anar a l

a que contenien ja en sement un llarg esdevenidor i se'l prometien, així com el grill de la gla se promet l'alzina que ha de donar ombra als nostres nets. Anem, allò també profetitzava... i aquesta profecia era

del meu cos. Jo crec que la coral simpatia, que els barris de l'Onyar m'inspiren

toses. Quantes de vegades, dintre la meva cambra d'estudi, amb el llibre obert davant dels ulls, sentia de sobte com si passés per sobre meu un esperit esborronador i els cabells se'm posaven drets al cim del front! Quines fantàstiques escenes de la fi del món i del judici universal flotaven entre jo i aquella inofensiva gramàtica llatina, robant-la a la meva atenció! I l'angúnia i l'espant que jo n'havia! No em sabia resignar. En va resava, en va procurava fortificar-me amb la consideració de la bondat de Déu i de la confian?a amb que podia abellir-me a la

nava al meu dedins? No era el primer dels deures el d'abellir- se a l'adorable voluntat de l'Altíssim? Doncs, jo pecava, pecava continuament

va que ell anava allargant el bra? darrera meu fins que la seva mà negra planava ja sobre el meu muscle. Figureu-vos quin esglai el meu, si en aquell moments, per atzar, algú, que jo no hagués sentit entrar, em tocava per advertir- me de la seva presència. Allò no era viure. Els somn

rar-me i vaig veure a la boca de la porta la nostra bona criada... Però, quina cara més traspostada la seva!... Era una dona gravada i galtuda, que ordinàriament vermellejava com una maduixa a mig verolar. Doncs bé, en aquella moments les seves

aig preguntar-li, alarmat

ella amb una mena

m portà al davant d'una lluerna, que s'obria al cel en un passadís. Déu de justícia! Tot el

m de la pobra criada amb un accent de tendresa

testà ella en el mateix to, a

dissa esglaiadora. No hi havia dubte, la gent s'adonava de les horrors del cel. Ja hi érem. Les temors tenien fonament

de la meva pavor i les meves de la seva, i ambdós ens esguardàvem amb una intensitat creixent, erts, immòbils. No en

No gaire; segurament menys que ara pugui semblar-m

monstruoses i terribles que fossin les coses que haguéssim de presenciar. Què hi descobriríem? Tal vegada una lluna sagnant, que s'esquerda i esquartera entre blame

immòbil i silenciosa, com petrificada. La meva mare era allí, al meu davant, al mig de dues altres senyores emmantellinades: dona Laieta, àvia del senyor Rector del Mercadal, i la senyora Tuies, patrona d'una comuna d'estudiants. Totes tres contemplaven el cel amb posat de consternació i semblava que tremolaven. La senyora del pis immediat, de la banda dret

roentor no pot ésser altra cosa que e

sians deuen haver-hi entrat i s'hauran afa

ell consol. Que París cremés havia d'ésser agra cosa per al

los escoltat com jo.-El càstig de Déu ha caigut sobre la Babilònia

le sospir de alleujament.-Cada pecat porta la seva brasa. Aquesta és la llei de D

ble. L'incendi de París, per gran que fos, no envermelliria el cel, ni tan sols fins a la quarta

irava la nostra galeria. L'enginyer signava el cel amb el dit a les seves companyes i els explicava quel

a bondat de dir-nos que en pen

s una aurora boreal. L'haver aparegut al nostre cel és realment una estranyesa, i seria difícil esbrinar a quines condicions atmosfèriques és degut un tal fet; però no pot portar cap ma

nomen, de quan vaig estudiar el tractadet de meteorología, que formava part de l'asi

avallant fins als patis més pregons, i enlairant-se fins als terrats més alts, amb una bonior, que anava aixamplant-se, creixent, eixiribint-se... Al cap de poc

quida i d'una gauban?a insòlita i poderosa, s'envalentí de cop i volta, inspirant-me una mena d'urc vital. Què profecies, ni què raves fregits! Què somnis de gent tètrica i cavil·losa! Estúpids ells i estúpid jo, que els havia creguts! Que se n'anessin al diable a fantasiar visions d'espant sobre paraule

a als llavis. I la gent de casa també reien amb una facilitat i un delit inacostumats. Segurament es sentien alleujats de males cabòries com jo matei

ra, que s'alterava ?no era més cas d'espantar-me'n que de fundar-hi esperances? Un no-res, un nom, aurora boreal, m'havia il·lusionat. I què? Qui sabia verament en què consistia aquella roentor? Qui sabia que hauria passat durant la nostra nit en les regions del sol invisibles als nostres ulls? Qui m'assegurava que l'endemà l'astre del dia s'alcés sobre el nostre horitzó? Després d'uns senyals tan pavorosos com havia presenciat ?no tenia més motius avui que ahir per a témer les pròximes tenebres profetitzades? O Déu meu! I jo que havia

havia de venir ningú, si no podien sentir-me, lluny com era de les habitacions? Perquè jo era al terrat, a cara de cel. A la tra?a hi havia pujat per observar l'aurora boreal; i allí la tenebra mefítica m'havia sorprès i m'havia anat penetrant, ensopint-me, enervant-me... L'orgull i la imprudència m'havien perdut. Ningú no m'auxiliaria, com no fos la Mare de Déu, que

ant com el mormoll d'un responement de lletanies per les rebomborejadores cavitats d'una vasta església. I al cap de poca estona sonaren a la porta de casa uns trucs retrunyidors, que m'esparve

atape?t d'una gentada macilent i resadora, que r

que solen posar-se a les cap?aleres dels llits. Se comprenia que, despertats d'un surt, alguns d'aquells infeli?os s'havien emparat de la primera cosa santa, que havien trobat, així com un nàufrag s'arrapa a la primera taula, que tr

, i anaven paramentats a estil d'arregladors de processó de Setmana Santa, amb sengles vestes negres encucurullades i empunyant uns llargs bordons. A on ens adre?avem? Què temíem? Què ens proposavem? Vaig preguntar-ho tímidament als meus

teixos els reus de mort? Miserere, miserere nobis. Voltàrem per molts de carrers del barri del Mercadal. En ésser a la placeta de les Bernades, vaig contemplar amb recan?a aquelles cases, que hi ha al fons, rústegues i baixes, d'al?àries desiguals, amb els ampits de llurs terradets i finestres plens de testos de

asals i, al punt que els trucaren a la porta, l'obriren de bat a bat i, rompent la clausura, anaren eixint a fora, arr

llarga processó. Jo havia anat p

nien un ensopiment desficiós com el dels embriacs. Entre ells hi havia una dona mig despullada, seguda en un graó, amb el cos tirat endavant, els pits allargassats al damunt del gros ventre, els bra?os enrotllats a les cames, els genolls a frec de front, i els cabells caig

ap a peus, se redre?à i, apartant amb mà balba, insegura, els cabells, que li cobrien el rostre, se va acarar amb mi. Quina pal·lidesa la seva! Quina apretor de

xa'ls! Estan entenebrats!-

el món els tres dies de tenebres anunciats? El cert era que ara tornava a regnar la claror, una claror somorta, semblant a la d'un cap al tard d'un d'aquests dies d'hivern en que els gironins diuen que fa fred negre. Tot atravessant al llarg el Pont de Pedra, vaig girar els ulls vers aquell barri onyarenc, tan pintoresc i

sota voltes... unes voltes baixes i desiguals, clapades de grisos cendrosos, roigs de fulla seca i ver

n dintre l'altre en una successió interminable l'espai i els objectes d'entremig, donant la visió d'un aparador sense límits. Talment així sembla

do que en trobàrem en diferents paratges. Fins i tot en vaig veure de tombats per les llosanes dels balcons. Però cap no m'impressionà tan sinistrament com un, que estava trabucat sobre el ràfec d'una casa baixa, ressortint-ne de mig pit en amunt a tall de gàrgola, reganyant un front esbardellat i unes barbasses enflorades d

, que cap llengua no té paraules a explicar. Veure en tal estat una persona amada havia d'ésser la dolor de les dolors. Sols d'imaginar-ho m'afligia, i no podia menys de pensar en la meva família. A on eren? S'haurien salvat tots? A

avia dubte. Mes, a on anàvem? Que ens proposàve

ses contorbadores. Ací, rústegues parets emmantellades de tapareres, allí, magnífics edificis de pedra picada, esquerdats i en ru?na... El frontis de l'antiga Universitat, esfondrada, convertida en un pati amb arbratges, que verdegen pels finestrals... El convent i l'església de Sant Domènec, vinguts a mans incuroses, bruns, decadents, escrostonats... I ara pujades rostes, i ara r

tristes i macilentes, venien del carrer de Ciutadans i dels quatre cantons del de la Cort Reial. La remor resadora anava creixent com la d'un rusc esvalotat. Miserere,

i vagoroses clarors per la part baixa de les cases, feia ressaltar la negror dels alts cimals i la fosca del cel. Pels gestos de pietat, pels sospirs i el rés més fervorós de l

allada dintre el cel mateix, que cobria els nostres caps; i, en esbombar-se la copiosa ona sonora i engolfar-se per les estretors del nostre carrer amb delits de dilatació, atrontollava les vidrieres dels ba

escoltant i comptant silenci

ombregar -va

ar de Girona! -e

a una emoció tendra; els ulls s'enllagrimaven, els bra?os s'aixecaven en

mptor, Jesú

la vida eterna. Els qui creuen

unir-vos a nosaltres, ajudeu- nos a

s, pare de misericòrdi

a més vil que ningú, però no sabia com dir les meves misèries, i plorava plorava, deixant que l

und, poc perceptible. Ah! la terra estava ferida de

n cap escalinata tan colossal. Es amplíssima, tota de pedra picada, amb balustrades artístiques, cada pom de les quals fóra càrrega feixuga per a un home valent, i amb grans replans, la

e de la balustrada. I heu- vos aquí que s'obrí la porta de la Catedral i aparegué, en mig del seu chor de canonges, el senyor Bisbe, el venerable doctor Sivilla... alt... tot

x la nostra misèria... Ens ama fins al suplici... fins a la creu. Penediu-vos d'haver-lo ofès. Jo en nom d'Ell, amb tota seguretat... a tots els que em veieu i als orbs, que estan presents... a tots els que em sentiu, i als sords, que estan entre vosaltres... a tots els que us penediu... en nom d'Ell i del Pare i del Esperit S

eíem. I, plens d'una emoció sagrada, ens abra?àrem uns amb altres, cadascú amb el que tenia més aprop; jo, amb un home barba-roig, que m'estrenyé contra el seu pit i m'implorà com si fos

amor a Jesucrist. Els meus pecats clamaven penitència. Vaig guaitar per entre les columnetes de la balustrada, i vaig veure que les cases del fons de la pla?a ondulaven com una draperia tempestejada pel vent. I... que

valones d'ermini... Els arregladors, revestits de capes daurades, marxaven al mig per cerimònia, sense anar i venir com solen, ni cuidar-se de vigilar, sinó calms, absorts en llurs pensaments, marcant acompassadament el pas amb els bordons d'argent, que retinyien sobre les llambordes. I heus-vos aqu

nta emoció, no d'espants terrenals. Era u

irona queien a rastelleres, com aquelles cartes corbades, que els infants posen una darrera l'altra i les fan caure d'un buf. Tot s'esgavellava amb sorda remor: cases, torres, muralles... Al peu de la nostra escalinata ja no hi havia més que un estimball d'enderrocs, per entre els quals cascadejaven afollades les aigües del Ter i de l'Onyar. Tot cruixia, tot s'enfonsava... Mes nosaltres pressentíem la beatitud i cantàvem, cantàvem triomfadors, de moment en moment més temprats i més

n caigui la careta i contemplem el rostre al descobert bé deurem gaudir més que no pas ara! I és el rostre d'un ésser, que ens ama, dol?, bondadosíssim; i aquest ésser ens vol uni

eves manies sobre la fí del món: presen

tat en un aclucament voluntari d'ulls, i a mi em fan l'efecte de l'estru?, que colga el cap entre les arenes del desert per tal d'alliberar-se de la visió, que l'espanta. Vulguin o no vulguin, el meu somni, en la seva part més essencial, és una realitat de

NTENT -

e, un tal Jeroni Baltrons, que mai no s'acontentava de res. I a fe que es queixava de vici, perque, si no totes li ponien, no era pas dels que troben més buit el covador. Propietari d'una galant casa i riques

ofegar-se d'enuig. Eixí de la casa del fallit arrabassant-se els cabells a grapats i male?nt cel i terra; i, tot m

boireta lluminosa com la que sol circuir la lluna en certs temps d'humitat. Anava vestida amb un hàbit burell, duia conculles a la valona i a la gallarussa i empunyava

nfern! Per què malparle

ú. Ja comprenc que no sou d'aquest món, perquè la pasta dels habitans d'ací baix no treu faró de xinxeta, com la del vostre cos; però, millor que sigueu dels barris d'amunt! Torneu-hi, torneu-hi, si no

infeli?? -exclamà e

der de Déu, endegaria aquesta maquinària millor

xa a l'hora? Diu-ho,

i tantes!

n una...

tic segur; però semblava un santet com vós, totes les seves paraules respiraven honradesa, era impossible endevinar-li la pensada. I... veieu?.. Aquest és el mal precisament. Si els homes no poguessin amagar els seus pensaments, si se'ls hi veiessin nedar a dintre els ulls com els

ixí al món shi

itre! Us atre

disputar. Tu mat

b la carabasseta, que en penjava, fregà suaument el front i els grossos

Ja estan satisfets

svaí tal com, en bufar- hi al damunt, s'extin

Jeroni, tot astorat. -Ha vist

ui no ha de creure que siguin filles d'un desvari unes figures, que apareixen i desapareixen d'un

ades. Ja ho diuen: qui perd ?o del seu perd el seny. Fitre! ara conec que he estat a punt de tomar-me boig; i de boig m'

a recordar, com no fos per acudir a cal sagnador a fer-se treure la mala sang. I, puja que puja costes amunt per guanyar cims i b

us i recreus. Els ulls de totes les persones, que trobava, eren a faisó d'objectius de llanterna màgica i s'hi pintaven amb imatges resplendents o tenebroses els pensaments, que discorrien pel dedins de les ànimes, fins i tot els més recòndits i vergo

e la gent, aquells pensaments, que ja en essència tenen forma i color, el cas li hauria semblat més natural i de bon entendre. Però, àdhuc les idees més abstractes, àdhuc els sentiments, àdhuc

ses i horribles eren encara les fantasmates, que, a la vista del astorat pagès, afectaven les males passions dins els avencs llotosos i les cavernes llòbregues de les ànimes encossades. Allí l'enveja serposa i rastrera babaiejava el seu verí; allí la golosia, de ventre de gripau i boca de drac, reglotava els mals fums de les seves digestions i reganyava les deformitats degudes als seus embotiments i corrences; allí la luxúria, bèstia llorda i pestilenta, arrossegava pel llot les entranyes inflamades, tal com arrosseg

boiroses muntanyes al fons d'un paisatge a cel fosquejant; mes, cada pen

pció immediata i profunda de la manera d'ésser, de sentir i de pensar de l'altra gent; i, d

tra gent. Fitre, quin negoci! A fora les caretes! Heu-vos aquí acabat el Carnestoltes de tot l'any. Ara ens veurem les cares. -I amb maligna

, i pla es veu que els festejadors les contemplen embadalits i les creuen més innocentones que un infant de bolquers. Si serà. Ja s'atancen. Les guiparem per les espieres de la torratxa. Hola-hola, quines santetes de paper d'ou! Les manyagoies dediquen la tarda, amb els promesos, als exercicis espirituals i el vespre als corporals, jugant a la cuit amagada amb uns cosinets. Hi ha vedells, que neixen amb blenques, fitre! Ah! malestrucs promesos! Però i ells? Quins altres àngels gajans! Ah! caps de trons! Quina honor per al pare, que els ha engendrats, i quina esperan?a per a la casa, que hagin de regir! No, fitre, no hi ha un pam de net! Encara, entre tantes de persones com he traüllat, no n'he trobada cap que m'agradés per a pare, ni per a fill, ni per a esposa, ni per a amic. Passa la

e li féu més indigesta fou en adonant-se, pel gest d'enuig i de disciplència dels tran

una mica d'esbrinar-ho. Així com a voltes un hom no sabria dir si certes colors de la mar provenen de les roques del seu propi fons o de les foranes, que s'hi emmirallen, així era difícil dest

, no s'hauria avergonyit més. Va sentir-se nu davant de tothom; pi

s de pecat, que li retreia la memòria? és a dir que no podria ocultar cap culpa, ni tan sols la d'aquella infàmia antiga, tan avergonyidora, que l'havia apartat del tribunal de la penitència, per no ha

córrer esbojarradament, amb els ulls mig clucs i, procurant enfilar els carrers més solitaris, eixí a un bosquet, saltà el marge dun rec i s'arraulí sota un pontarró. Estava consternat. Brandava el cap amunt

e la llum fina, comen?aren a celebrar-la, fent dringar melangiosament llurs instruments delicats: ric, ric, ric... El ponent va retirar a poc a poc els domassos galonejats d'or, q

, després, en aquell sopar tan abundós i ben amanit i, finalment, en aquelles regalades i llargues dormides, blanament aplanat sobre els tres matalassos del seu llit monumental. Tan bé que s'hi estava a casa seva, fitre! I tan bé que aquell vespre podia haver-s'hi trobat, si no hagués vingut a rompre-li els Oremus el pelegrí de les conculles i la carabassa, mal com un llamp no l'hagués estellat! Mireu que n'hi havia per renegar de les coses, que li passaven: unes coses sense to ni so, tan fora de sentit

despropósits de llur enteniment, no en dubten, els manifesten, criden, s'exasperen i és clar... a les hores ve la gent de seny i els engarjola. Aquí és el perill, Jeroni. Alerta, has de servar, que ningú no et conegui el mal... i, amb temps i paciència, tu en guariràs. Al

curant no trair les seves impressions, fossin les que fossin ?qui les hi havia de endevinar? I si allò no era una falòrnia, si... però ?ca! A veure

aires. -No, no ballaré amb la ne