La Parada

anta de gent que és per a mi l'epoca de l'any més de

platges lluminoses, se'n van cap a la gran urbs llunyana. Cada dia en passen tartanades, i els nostres carrers van restant més i més deserts. Adéu, adéu!... Tal volta una fulla seca s'atura, palpitant, sobre els vidres de la meva finestra, i, terrosa i balba com una mà de mort, tusta amb tremoloses estremituds... trap, trap... Adéu, adéu! L'estiu agonitza i cada fulla, que cau i voleia davant meu, me sembla una de les seves mans que em salu

rsones i coses, que s'acomiaden. Millor que se n'anessin els estudiants i els banyistes: així seria més llibert el camp de les meves entremaliadures. El fred no em feia por: er

víem vist: el vestit des verds tendres i gebrats, de les tofes de neu, dels caramells de gla?... I la xiscladissa de les orenetes en marxa em feia pensar

r de matinet. El meu cosí, en Lluís, segut en una de les samals de brisa, que hi solia haver davant de casa seva per aquelles saons, enraonava amb en Xaneta, un noi grassó i rabassut, galta-gros com

molins. -Avui deu haver gelat., Brrr! ...mireu, jo n

de fer l'ou amb les mans. N

iulots -va dir en Xaneta. -Aq

l abrigat amb la seva capa i, traient

fet ?un bateig! Ets arbres s'han llevada sa gorra, es Montseny

va del naixement d'un ésser xamós, que portava alegria. Havíem de fer quelcom divert

dra i es fred tan viu! ...Rellamp! i es temps de sa passa no dura gaire. Aviat no hi haura sinó pastorells. Jo m'hi fonc! Tants de reclam

u cosí va prometre que ans de migdia el masover de casa seva ens hauria portat el ram d'alzina més formós, que mai haguessin tocat els vents. Renoi, que bé! Ja estavem endegats, ja no ens calia sinó sortir i fer feina. Quan?.. Com més aviat millor. Llàstima que no s'hi pogués anar aquella mateixa tarda! L'hora de la passa és a la matinada. Havíem d'esperar... Paciència. La parada ser

i fins ara ningú no l'ha pogut desbancar. Se lleva a ses negres de nit i a qualsevol hora, que

a jo? Així que els de casa dormissin ?zist! m'esquitllaria... i, a fer guarda al parany! -Es sa manera -digué en Xaneta. -Me sembla que ens enllei

d'una nit al ras. Però nosaltres no tinguérem pietat. Que s'abrigués bé; no valia res engorronir-se; a tombar aires i soleiades; perdre una nit no matava ningú; encara li seria bo; s'enfortiria. No se'n donava vergonya d'ésser tan miqueta? I tan diguérem que el minyó s'h

neixia que, si les hagués declarades, me n'hauria dut algun arrambatge que no m'haguera agradat. I precisament allò de sortir de casa d'amagatotis i anar de bella nit munt enllà, boscos a través, era el que més m'engrescava. Havia d'ésser una aventura d'un atractiu esparverador. Què veuríem? Què ens passaria? No, jo de por no en tenia pas. Era valent jo... ben senyat, i amb l'escapulari sobre el pit. Si ens sortís u

els estés presenciant. Ara el pare encén un mistet i es posa a fumar segut a l'espona. Mentrestant la mare es desfà el pentinat i va deixant sobre la tauleta de nit les agulles de ganxo, que dringuen minúsculament sobre la pedra marbre. Després s'agenolla a resar... Xiu, xiu, xiu... La seva oració m'arriba com un vol de mosqu

manera de desvetllar-se! I que anava llarga la cosa. La mare no volia callar: torna que torna, dali que dali, amb un rum-rum de paraules contorbador. Feia una pausa i reprenia la verba. Sempre li restava quelcom al pap. I el pare e

a, li havia d'estampar els cinc dits a la cara. Amb mi que no s'hi fiqués, i si de cas... Vaig brandar el

re per a obrir les portes. Si, la cosa era fàcil. Una volta provada no calia pas repetir-la cop i recop; i, per altra part, com que no m'havia cal?at les botes per por de fer soroll, els peus se m'enfredoraven sobre l'enrajolat. No hi havia més remei que tornar al llit; però no m'hi vaig voler ficar; vaig estimar-me més asseure-m'hí amb les cames

ratxa de tos. Com tossia! I després se va moure amb una fressa tal, que vaig creure que s'aixecava per venir a sotjar-me. Me vaig veure perdut.

ta el pas sord d'un peu descal?. A cada moment esperava sentir

u cap s'enfonsava al coixí amb dol? engorroniment; el meu cos s'amollava a la tovor i escalforeta del llit

des per un somrís. Flotava dins un ambient obscur tota arruixada de llum i, fent ganyotes, fent ganyotes, s'anava transfigurant. El nas mòbil creix i s'apirrossa, les galtes s'esllangueixen, la boca s'aixarraca... Oídà, vet allà la cara d'un vell mofeta, plen

eco. Ah! com el vaig escoltar!... Hauria sentit el vol d'una guinjola. ?La una i tres cuartus.? Tres quarts de dues. Estava salvat. Era precisament la meva hora. Me vaig posar les botes a sota l'aixella, vaig agafar la gàbia i el vesc i a poc a poc, a peu de mitja, vaig sortir de la meva cambra. Havia de marxar d'esma; però... bah! ...sabia tan bé els passadissos, recons i catabaumes de casa, que no tenia pas por d'esgarriar-me. M'anava representant dintre la fosca impenetrable el tirat de les parets i la disposició dels mobles, pe?a per pe?a. Aquí ha d'haver-hi una taula, allí, el sofà, part d'ací ve a caure l'estudi, part d'allà, el menjador... Endavant!... seguim, passem, girem, voltem... De cop i volta me

-ne. Vaig haver de seguir- lo tant si com no i, creient assolir la porta del passadís, vaig anar a parar de nassos a una balconera. Se diria que la sala havia fet una giravol

rra! encara no havia badat dos travessos de dit el batent, va esclatar un grinyol tan fort, despertant unes ressonàncies tan baladreres, que no va semblar sinó que haguessin romput a lladrar una m

a. Al més petit movíment les frontisses encarcarades i rústegues craquejaven amb un castanyoleig, amb uns pims i pams, que retrunyien i es multiplicaven desesperadament per tota la pe?a. Vaig haver de suspendre l'operació. I doncs?.. El temps anava passant i els companys

ia feta una gran basarda. Amb la fosca no podia pas obirar-lo, però sabia que era allí, obert sobre el segon replà. Vaig pegar-hi llambregada amb terror i vaig reparar-hi una cosa blanquinosa, una mena de mà, que em feia senyes. Aneu, atanseu- vos-hi. Tot jo vaig sentir-me amarat d'una freda suor. Li va venir d'un no-res com no em poso a cridar. Vaig arram

uan ja no em separaven del carrer més que algunes passes, quan s'escolaven els darrers moments de l'hora desitjada! Com se burlarien de mi en Lluís i en Xaneta! Quina excusa podría al·legar? I el jurament, que havia fet! Va entrar-me una gran desesperació; i de cop i volta la meva voluntat va desplega

sar l'entrada corrents, vaig arrapar-me a la portella amb la mateixa energía que si