Arran del Cingle

l home. Perquè, d'en?à que l'havien enviat a

anunci de la vida de penes i fatics que anava a empendre. Prou va trucar-hi, a totes les portes; prou va maldar, per a guanyar-se de bell nou la voluntat dels que havien estat els seus amics... Tot va ser en va. Allí on aban

s perdudes, havia provat de treballar. Però el mal va ser que, per tot on demanava feina, li deien de no. I si bé, després de molt pregar i suplicar, va ensopegar algú que n'hi oferia, bé que feixuga i mal pagada, va trobar-se que

es del córrec de l'Home-mort o amb el que pogués aplegar pels boscos del terme, del qual no es volia apartar mai més de la vida. Encara que tothom li girés l'esquena, la fian?a de trobar una estada per aquells encontorns no l

eball, hauran de supor

gia el seu esguard somniós cap a les ru?nes de la torre del Barbut, que s'aixecaven entapi

ru?nes, tothom se les mirava amb cert esfere?ment. Les dones i els vailets no hi passaven mai per sota, a entrada de fosc, que no cuitessin a persignar-se. Fins havia arrelat en els pagesos la creen?a que entre aquells murs s'acoblaven, i d'entre aquells murs eixien cada divendres a la nit, centenars i centenars de bruixes que, comandades pel Barbut, el rei dels bruixots, s'escampaven arreu a cavall de les esco

aquelles falòrnies. Per això, un cop forjat l'int

en tant per la llu?ssor dels llampecs, que tenyien a foguerades els colrats murs de la torre. Una atape?da negror de núvols, encas

i entaforant-se per l'espessor dels boscos; mentre, i

ns l'aigua que s'escorria avall per les obagues del córrec de l'Home

da del temps que els robés en un instant les suades d'un rosari de dies. Sorruts i afeixugats sota el pes de llurs cavil·lacions, abai

í en lloc de bescanviar un salut,

t se'ns

refè

paraules ressonaven, entre la

ent i encreuaven candeles bene?des a l'ampit de les finestres, subjectant-les amb pedres de llamp, m

lament de núvols, sinó per un núvol sol, però gras, atape?t, pesat i ample: pr

olada que semblava encarar-se amb la del cel per entaular-hi batussa. Però la del cel, com si volgués re

l vianant, esmaperdut, ja havia de refiar-se, per a trobar l'adre?a bona, de la claror dels llamps o del tritlleig de les campanes que assenyalaven el ma

rieres... I el riu, que neixia a l'altra banda de Mal-vent, sota mateix de

anelles, que temien trobar-se, l'endemà, amb totes les viandes capolades, i que tremolaven davant les negrors de l'hivern de fam que els es

ions, que eren interrompudes, de tant en tant, per a arribar-se, qui

tot el curs de la nit. I, per això també, quan un dels pagesos va contar que, tan bon punt com havia comen?at la pluja, havia obirat, a la claror d'un llamp

havia algú qu