Arran del Cingle

Tota la desgràcia li venia d'haver mort un mal home. Perquè, d'en?à que l'havien enviat a presidi, mai més havia estat el Biel d'abans.

El dia que va tornar al poble amb la llicència, ja la va endevinar, la seva sort. La mala cara dels uns i la fredor dels altres, l'aire de tant se me'n dóna dels propis i el posat garneu dels estranys, varen ser per a ell l'anunci de la vida de penes i fatics que anava a empendre. Prou va trucar-hi, a totes les portes; prou va maldar, per a guanyar-se de bell nou la voluntat dels que havien estat els seus amics... Tot va ser en va. Allí on abans hi tenia sempre bra?os oberts que l'esperaven i rialles de goig que l'acollien, no hi trobava res més que visatges sorruts i portes tancades: tancades per a ell, encara que es mostressin esbatanades al sol d'ample a ample.

Als primers temps de ser al poble, quan, amb l'alegria de reveure els camps i vinyes on havia passat feli? la seva infantesa, tenia encara l'esperan?a de tornar a ser el mateix d'abans, recobrant, a còpia de ben obrar, les amistats perdudes, havia provat de treballar. Però el mal va ser que, per tot on demanava feina, li deien de no. I si bé, després de molt pregar i suplicar, va ensopegar algú que n'hi oferia, bé que feixuga i mal pagada, va trobar-se que, engandulit per la vida de presidi i revoltat per la mesquinesa del guany, no sabia fer-se amb l'agre de la terra i la trobava massa baixa per a vinclar la carcanada fins a esfonsar-hi la punta d'un magall o la fulla d'un tràmec.

Per això, un dia, després de molt rumiar sobre la seva sort, va acabar per dir-se que, ben comptat i debatut, la millor ruta que podia emprendre era la de viure a la bona de Déu, campant-se-la amb el que pesqués per les gorgues del córrec de l'Home-mort o amb el que pogués aplegar pels boscos del terme, del qual no es volia apartar mai més de la vida. Encara que tothom li girés l'esquena, la fian?a de trobar una estada per aquells encontorns no la hi esvairia ningú. Prou i massa que els havia enyorat, per a apartar-se'n altre cop. Amb això, tant li era que fessin com que deixessin de fer, els ve?ns de Cassanelles: treure-se'l en un tot del damunt, no ho aconseguirien.

-Si no volen el meu treball, hauran de suportar la meva presència.

I, tot dient això, en Biel clo?a rabiosament el puny com si amenacés el poble, mentre dirigia el seu esguard somniós cap a les ru?nes de la torre del Barbut, que s'aixecaven entapissades d'eura sobre l'esquenall del cingle de Mal-vent, part d'allà dels boscos del comte.

La torre del Barbut gairebé no en tenia més que el nom, de torre. Tot el seu aire, llevat d'un petit bocí, que el tenia de fortalesa, era el d'una masia abandonada. El pou que hi havia sota, el dipòsit que semblava estontolar-s'hi, les desferres de paret que assenyalaven la cort dels porcs, l'entovat en forma d'era; tot designava que allí hi havia hagut un cau de treball. Però malgrat l'aire bon minyó d'aquelles ru?nes, tothom se les mirava amb cert esfere?ment. Les dones i els vailets no hi passaven mai per sota, a entrada de fosc, que no cuitessin a persignar-se. Fins havia arrelat en els pagesos la creen?a que entre aquells murs s'acoblaven, i d'entre aquells murs eixien cada divendres a la nit, centenars i centenars de bruixes que, comandades pel Barbut, el rei dels bruixots, s'escampaven arreu a cavall de les escombres, sembrant la mala astrugància per la muntanya i el pla, escampant les malures pels sembrats i els boscos. Elles eren les que havien delmat les vinyes amb la filoxera; elles les que enviaven la calamarsa que malmetia els camps; elles les que feien congriar el mal temps i forjaven els llamps que atu?en alzines i roures, deixant-los corsecats i sense altre sosteniment per la brancada que la escor?a mig buida.

Bregat en les coses del món, en Biel no les creia, aquelles falòrnies. Per això, un cop forjat l'intent, no va dubtar gens ni mica a posar-lo en obra.

Era cap al tard d'un dia de tardor, i justament a l'indret del cingle de Mal-vent, el cel es veia, des del poble, aclarit de tant en tant per la llu?ssor dels llampecs, que tenyien a foguerades els colrats murs de la torre. Una atape?da negror de núvols, encastellats els uns a cavall dels altres, s'anava enfilant espai amunt, i, escampant-se ensà i enllà, amena?ava la terra amb abrigar-la.

La fosca s'ensenyoria de tot, ennegrint els torrents i entaforant-se per l'espessor dels boscos; mentre, imposada per la tempesta que venia, la natura callava.

Ni un crit d'ocell, ni una remor de fulles, torbava la quietud; i fins l'aigua que s'escorria avall per les obagues del córrec de l'Home-mort semblava que no gosés fressejar i davallava quietona i ensopida.

Els pagesos, amb tot i ser arribada l'hora de plegar, abandonaven de mal grat les treballades, tement ser víctimes d'alguna mala passada del temps que els robés en un instant les suades d'un rosari de dies. Sorruts i afeixugats sota el pes de llurs cavil·lacions, abaixaven el cap i caminaven silenciosos cap a llurs vivendes, bo i donant de reguard alguna que altra llambregada a l'indret de la torre.

Quan se'n creuaven dos per un camí en lloc de bescanviar un salut, llan?aven una expressió d'angoixa.

-Mala nit se'ns prepara.

-Certa refè que sí.

I tiraven avant, mentre llurs paraules ressonaven, entre la quietud, a tall de malediccions.

Dintre les cases, les dones cremaven fulles de llor, encenien davant les imatges els ciris del monument i encreuaven candeles bene?des a l'ampit de les finestres, subjectant-les amb pedres de llamp, mentre de baix en baix remugaven oracions a la Santa Creu i a Santa Bàrbara, a Sant Marc i a Sant Lluc.

I mentrestant la negror s'estenia més i més. Ja no era formada per un escastellament de núvols, sinó per un núvol sol, però gras, atape?t, pesat i ample: prou pesat per a fer la il·lusió que, a certs indrets, arribava a tocar la terra.

Una forta ventada, un imposador bufarut, va aixecar tot d'una la pols dels camins, fent-ne eixir una nuvolada que semblava encarar-se amb la del cel per entaular-hi batussa. Però la del cel, com si volgués repel·lir l'embestida, va comen?ar a escopir una gotellada espessa i forta que matava la pols tot just nada.

La fosca, enfilant-se del fons de les clotades, muntanyes amunt, i estenent-se, de l'espessor dels boscos, planes enllà, havia acabat per regnar arreu. El vianant, esmaperdut, ja havia de refiar-se, per a trobar l'adre?a bona, de la claror dels llamps o del tritlleig de les campanes que assenyalaven el mal temps, desafiant-lo ardides i ressonant com un clam de misericòrdia entre el terratrèmol dels trons, els ruflets de la ventada i el xapoteig de la pluja.

I, com més anava, més fort plovia. I es comen?aven a engreixar torrents i rieres... I el riu, que neixia a l'altra banda de Mal-vent, sota mateix del cingle, ja no baixava mansoi i callat, sinó a capbussons i bruelant d'ira.

Tota la nit, tota la santa nit, va durar el mal temps, sense donar-se un sol moment de treva ni donar-lo de descans a la pobra gent de Cassanelles, que temien trobar-se, l'endemà, amb totes les viandes capolades, i que tremolaven davant les negrors de l'hivern de fam que els esperava, si Déu no se'n compadia. Dolenta com havia estat l'anyada, no els mancava sinó que les tardanies se'ls en anessin també aigua avall.

De tots els cors s'aixecaven precs i de tots els llavis n'eixien oracions, que eren interrompudes, de tant en tant, per a arribar-se, qui les mormolava, fins a una finestra, i donar una llambregada al defora.

Per això, l'endemà, quan, ja allunyat el flagell, va sortir tothom de les cases, cadascú podia donar raó de les puges i baixes que havia fet la tempesta en tot el curs de la nit. I, per això també, quan un dels pagesos va contar que, tan bon punt com havia comen?at la pluja, havia obirat, a la claror d'un llampec, una mena de fantasma que, des del cingle de Mal-vent, frec a frec de la torre del Barbut, amena?ava el poble, tot el terme va poder sortir per testimoni.

A cada casa hi havia algú que ho havia vist.